De carn i ossos

"Uf... la sensació de pèrdua és terrible. comences per la logística, clar. com podràs treballar amb aquesta plorera continguda als pulmons, com passaràs el dia tot zombi sense poder parlar amb ningú, i pensant tots els detalls de totes les converses minut a minut repassant tots els segons d'una vida passada. Com podràs oblidar el cos que t'has fet teu a base de dormir-hi al costat, sense haver-te avesat mai a les virtuts d'una forma tan especial, la forma que vares reconèixer instantàniament el primer dia, ah sí, és de les que s'enrotllen amb els altres, una tia així mai s'enrotllaria amb mi, i després resulta que loca per tu. la sensació de pèrdua, cagat de merda, que et deia ella que no dormia, ni menjava i plorant tot el sant dia al sofà, tot per tu imbècil, i ara que ja no ho tens, ets incapaç de recordar com va ser que li digueres que no, perquè en algun moment ho hagueres de fer idiota, però tampoc te'n recordes, la qüestió és que ho tenies a la mà i ara és tan enfora que ja no saps ni com és. un cap perfecte, això si, aquell cap aeri que vares reconèixer de seguida com el cap que duen damunt les dones que mai s'enrotllen amb tu. i com vares ser tan tonto de passar d'un cas així, de què tenies por, la sensació de pèrdua és terrible, uf, és física i química, una puta braga, això ets el que ets ara, per haver fet les coses amb el cul, més que burro, transatlàntics desapareguts, avions en barrena, cotxes esclafats a l'autopista, núvols de formes irrecuperables, i avui capvespre què, no pots escriure, no pots parlar, no pots mirar, no pots menjar res, no pots dormir, no pots escoltar música, només ficar-te al llit a les sis quan ja rebentes i tapar-te el cap amb el coixí, si almenys poguessis plorar un poquet, o com a mínim que la pilota de tennis que dus a la gola desaparegués dues horetes i te poguessis oblidar de la veu que ressona amb la rialla aquell dia que estaves de tan bon humor i la feies riure sense parar amb tonteries woody allen, vas a la cuina a menjar ni que sigui una poma perquè el dejú ja te matxaca i vas marejat, i després et sorprens al carrer pensant la manera més pràctica i menys dolorosa de matar-te, si te deixes atropellar per un autocar igual quedes tetraplègic, o en coma, un d’aquells comes que no pots moure ni els ulls però ets conscient de tot el que et passa i no pots dir-li a l’infermera “sisplau, em mati” o un pot de pastilles, això mai funciona, després quatre dies a l’hospital i res, tallar-te les venes... al canell? L’únic que aconseguiries seria disseccionar-te un tendó. Després veus que no, que el que vols no és suïcidar-te, el que realment t’interessa es desaparèixer, però no en el sentit metafòric d’anar-te’n de viatge, simplement així com vas caminant mirant de cua d’ull les primeres xurris a la platja que fan topless, pum, desaparèixer, però no morir-te, saber tu mateix de la teva desaparició, el més paregut a l’home invisible, si, perfecte, un home invisible adormit. L’home invisible dormit, això mateix, ara seré l’home invisible adormit i els llençols es mouran sols quan m’aixequi al matí una mica confós per la invisibilitat sobtada, me prepararé el cafè amb llet i amb el subidon de la cafeïna te telefonaré per dir-te, hola guapa, com m’agradaria retrocedir en el temps i haver fet les coses bé, perdona’m tot, estic destrossat, només vull un final, que mos asserenem i parlem com persones civilitzades i que tanquem les coses bé, tranquil•la, m’he fet invisible i ara tot és diferent, quasi sempre estic adormit, sóc l’home adormit invisible i crec que si superam aquesta crisi podem tornar a començar, jo vull ser el teu home invisible i fer-te el sopar quan arribis destrossada de la feina, què vols, una truita a la francesa? Un poc de lletuga? I te ratllaré un poc de formatge maonès, ja veuràs, t’encantarà, t’he comprat aquella pel•lícula que t’agrada tant, El sol de membrillo, la mirarem al sofà i te faré un massatge als peus, venga acaba’t el sopar vols una copeta de vi? Mmm Ribera del Duero, especial per la meva nena i mos feim un piti després i miram la pel•li... ah que has quedat, ah que te dutxes, ah que no vius aquí, clar, sí, que estàs trista, enfadada i avorrida amb mi, però te jur que ara tot és diferent, sóc l’home adormit invisible, res preciosa, ja diràs coses, besos bombon. I quan tir el mòbil imaginari al sofà, ni home, ni adormit, ni invisible, sóc perfectament de carn i ossos i t’enyor com cent mamuts al galop."


Fragment d'El misteri de l'amor, Joan Miquel Oliver

Un nom com una pedra de riu

No és el meu nom, és el nom que ell em deia. He continuat llegint fins que se m'han desdibuixat les lletres. En aquests quasi dos anys he aprés a fer moltes coses mentre plore, però llegir m'és impossible. Puc dutxar-me, escriure, cuinar, dormir, caminar, tocar la flauta, escurar... i un llarg etcètera.

“Voldria que el teu record em fos la pau” escrivia Estellés, i sé que per a mi el seu mai ho serà, així com tantes coses que em remouen alguna cosa per dins, alguna cosa que abans fluïa i que ara és dura com una pedra, com un nom. I, en tot aquest temps, només ha tornat a fluir per un monstre d'ulls verds. “Elemental, ja ho sé”. És el que tenen aquestes coses.

No sé per què tot em porta al Coral Romput. Potser perquè m'és una banda sonora, un refugi on saps què trobaràs i ho busques, com si el dolor compartit alleujara el teu. La literatura és sempre, per a mi, un refugi. I potser la literatura m'ajude a portar la meua pedra a un altre lloc, a estimbar-la contra altres pedres i fer-la fluir.


“Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja,
que he perdut el meu dret, vull dir, a l'alegria
que he perdut el meu dret, vull dir, a tu, a la teua
companyia, a la teua alegria de viure.”

Confiteor

Mea maxima culpa. Ho sé. Ho confesse. Quan li vaig fer aquella promesa, no m'hauria pogut imaginar que la trencaria d'aquesta manera. Estava molt malalta i pensàvem que d'aquella se'ns moria. Al seu llit, serena, hem va demanar que no renyirem mai, que ens havíem de mantenir units, la família. Jo li vaig dir que no patira, i vàrem tancar el tracte amb els tres besets de rigor a la mateixa galta.

I no sé què ha passat, què he fet tan malament per trencar aquella promesa tan prompte i de la pitjor manera possible, de la manera que mai haguera pogut imaginar. Hui faria 84 anys. Però només va arribar als 81. I em pregunte per què no va poder arribar als 98, com la seua amiga. Encara em quedarien 14 anys de sentir-me segura, de saber que sempre tinc un lloc on tornar, sense importar què passe.

Però ara el cercle es va tancant. A poc a poc, els ha anat tocant a tots, el torn. Ella esperava el seu tranquil·la, amb ganes i tot, diria. I potser sí, potser és millor així, vist com han anat les coses després.

Mea culpa, ho sé. Però no he sabut fer-ho millor. No sé per què la venjança no em fa sentir millor si no puc perdonar. No ho sé. I tampoc sé com canviar les coses, i cal dir que tampoc ho estic intentant massa. Mea culpa, novament.

El meu gran dolor no segueix el curs normal (física del dolor)

Resulta que hi ha categories de dolor. I pensareu, ara t'enteres? Doncs sí. Perquè jo no sabia que existien dolors de primera categoria, de segona categoria, de tercer categoria...
A la meua manera de veure-ho -la incorrecta, pel que sembla-, cadascú amb el seu dolor fa el que pot i se les espavila per a seguir vivint a la seua manera. Però resulta que, en algun lloc, deu haver-hi una unitat de mesura (del sistema internacional, per als de ciències) amb la que es pot mesurar i comparar. I va i si poses en la balança el meu dolor, aquest és un dolor de segona. I, òbviament, davant un dolor de primera, el de segona no és res. No importa que vinga provocat per la mateixa pèrdua, seguirà sent de segona, i a ulls del món, pesarà menys. I a mi em venen unes ganes enormes d'agafar aquesta balança i estampar-la contra una paret.

De manera que tenim la massa. Però tots sabem que pes i massa no són una mateixa cosa. Recordeu aquella fórmula de p= m · g? Aquesta “g” és la força de la gravetat. No és el mateix el pes d'un mateix cos a la Terra que a la Lluna. A la Terra, “g” és igual a 9'8, però a la Lluna és de 1'8 (si no recorde malament). Doncs resulta que jo sóc com la Lluna – o això diuen- així que el pes del dolor per a mi és més menut. La gent em diu la típica frase de: “ets forta, ho superaràs”. I a mi m'entren unes ganes immenses d'agafar una pala com eixes que s'usen en les pel·lícules americanes per enterrar els veïns al jardí i estampar-li-la a eixa persona en tota la cara. Perquè hi ha coses que no es poden superar: simplement aprens a viure amb el teu dolor.

I parlant de tot i de res, si teniu ganes de drama, aneu a veure Tòquio blues/Norwegian Wood/Noruwei no mori. Naoko i Watanabe comparteixen un mateix dolor, però cadascun fa amb ell el que pot...

Sant Gatxo

03:49 am. Fa uns minuts feia el gos tot esperant la son: estirada al llit, escoltant música tranquil·la. De sobte, la típica cançó que no saps què fa al teu MP3 i que, normalment, canvies sense parar a escoltar-la. Però aquesta volta l'he escoltada sense cap motiu en especial:

“Intente recordar la llum que hi havia en els teus ulls poc abans de marxar i tots els bons moments que tu em vas regalar”

I recorde eixos ulls blaus-verds i el dia que va vindre a veure el meu pis. Jo en tenia ganes, volia que sapiguera on vivia. Ell fumant abocat a la finestra, la seua roba bruta en la meua maleta i un adéu ràpid, d'eixos de “fins prompte”, a la parada de tramvia de Benimaclet. Les campanes del poble toquen les 4 de la matinada.

Qué rico el mambo

Recorde aquell dia: va venir amb el disc embolicat de regal, era el meu aniversari. Recorde obrir-lo i fer cara de pomes agres. Escoltar-lo i pensar, com és possible que pense que açò m'agradaria?
El temps li ha donat la raó. Set anys després, vaig anar el dia del meu aniversari a comprar-me el nou CD d'Obrint pas. El sent com un regal seu, el CD i també la música en general. Si no fóra per ell, potser la música no tindria un paper tan rellevant en la meua vida. Potser, enlloc de músic, seria ciclista o ballaria tangos, ves a saber.
Però no, vam ser músics, i ací estic escoltant aquelles cançons que em va recomanar. I el trobe a faltar. En aquests moments, el seu suport incondicional m'és imprescindible. Ell creia en mi, i jo, a vegades, no ho faig. I saber que hi ha algú darrere que t'ajudarà si les coses van malament, tranquil·litza i et dona la força que de vegades es perdre.
I, dins d'aquell CD, també hi havia un cartell que deia:

"No et limites a contemplar
aquestes hores que ara vénen,
baixa al carrer i participa.
No podran res davant d'un poble
unit, alegre i combatiu"

D'un tal Vicent Andrés Estellés que jo, aleshores, no coneixia.

Cos mortal

Així com cell qui és jutjat a mort, A.March.

Trinquet dels Cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies,
Barques, Trànsits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís,
Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat,
Mercé, Lope de Vega, Colom, Campanares,
Palau, Almirall, Xàtiva, Cabillers, Avellanes,
Pouet de Sant Vicent, Cavallers, Sant Miquel,
Roters, Sant Nicolau, Samaniego, Serrans,
Rellotge Vell, Sant Jaume, Juristes, Llibertat,
Soledat, Ballesters, Bonaire, Quart de dins,
Blanqueries, Llanterna, l'Albereda, Correus,
Nules, Monteolivet, Gil i Morte, Espartero,
Miracle, Cordellats, Misser Mascó, Minyana,
el Portal de Valldigna, Porxets, Soguers, Navellos,
Querol, Reina Cristina, Mayans i Ciscar, Temple,
Ponts de la Trinitat, del Real, de la Mar,
d'Aragó, dels Serrans, de Sant Josep, de l'Àngel.

I l'Avenida del Doncel Luis Felipe Garcia Sanchiz.

Dins Llibre de Meravelles, de Vicent Andrés Estellés M'encanten els congressos, les xarrades, els cursets, algunes classes. Tot allò que m'aporte més que coneixement, curiositat, que em desperte les ganes de fer coses, de llegir, d'aprendre. En aquesta ocasió, el congrés anava sobre el poeta Vicent Andrés Estellés. En concret, la pel·lícula Cos mortal fou la que em provocà una mena de reacció, de despertar. Un cant a la vida, sí senyor, això és la poesia d'Estellés, l'alegria de les xicotetes coses. I m'entren ganes de recórrer aquests carrers, l'esquelet de València, de conèixer les històries que amaguen, les vides que s'hi viuen. De viure la poesia, de creure-hi.

Turons com elefants blancs

Sóc de l'opinió que la insinuació és una de les millors coses que hi ha. Dir les coses clares és massa fàcil, en el sentit que no posa cap tipus de resistència per a que s'entenga el missatge, no deixa espai per al misteri. I sense misteri no hi ha desig, i sense desig és tot tan trist... No estic parlant de res sexual (o sí però preferisc insinuar-ho només). Parle de desig de conèixer, de saber, d'entendre. De dir a mitges esperant que s'entenga el missatge...o no.
Avui justet, en una xarrada, s'ha tractat aquest tema per damunt en l'obra de Rodoreda, que té eixe estil tan particular d'ella que et fa saber les coses sense dir-les, trobar els sentiments sense necessitat de posar-los un nom. Perquè sí, així és la vida, sents i sents, i potser a vegades pots nombrar-ho i d'altres no. I a la literatura hauria de ser igual, o a mi m'agrada que ho siga, vaja. No vull que em diguen què senten ("avui la X estava trista"), sinó que m'ho facen entendre, que em diguen que "es mirava les coses d'una mena de manera" i veure que potser no és res o que potser ho és tot, que no té nom i no li cal.


L'escala fosca del desig no té barana
Maria-Mercè Marçal

Diumenge

Ahir estava decidida a reviure. Vaig eixir a passejar per la ciutat i a comprar uns llibres, però el dia no acompanyava i no vaig trobar el llibre que buscava. Tenia ganes de llegir Rodoreda, de pensar en dies d'estiu i en els colors de les flors, d'imaginar el Sol en la pell. Tot s'ho ha emportat aquest vent, que entra per les ranures de les finestres i fa estar el gat neguitós. Els diumenges tenen aquestes coses. Així que de moment estic a l'espera que el bon temps vinga per quedar-se.

Vint-i-dos eternament

Volia escriure alguna cosa, però no m'ixen les paraules, de manera que vaig a posar el pilot automàtic i a intenar no pensar-hi massa.

Una tempesta (I)

"-Que què sento? Mira, a veure... Sentir, sentir, no sento res. Però -es precipita a afegir- no és res contra la teua persona. Suposo que ja havies notat la meua... indiferència, ¿oi?
-No... No.
-¿No la notes?
-No!
-D'ençà que estic de dol, sento envers tot i tothom una indiferència... Voldria qualificar-la, però no puc posar-li cap adjectiu. -En efecte, les passions s'han esmorteït, Els ganivets s'han anat esmussant, els afectes s'han esponjat, benèvols envers els amics, indulgents i distants envers els Desconeguts."

I és que, de vegades, la literatura té aquestes coses. La catarsi, segons el DIEC, és la "purificació alliberadora de les emocions primàries, com ara la culpa o la por, mitjançant la contemplació d’una obra, d’una tragèdia". És una bona retafila de paraulotes que cadascú pot considerar més o menys encertades (alliberadora? de veritat?).
Sara Surp és una escriptora que va a parlar a un acte literari. De camí, amb el cotxe, ha de parar a causa d'una tempesta. També parada, hi ha una ambulància que un xic jove que ha mort. L'únic que porta a sobre és un mòbil, on ha arribat un sms on l'emissor diu que estarà a l'acte literari. L'escriptora, que ha patit/està patint una pèrdua, decideix allargar tant com puga la xerrada perquè

"no està segura que el dol sigui una etapa que s'acaba. Ni tan sols és segur que s'acabi mai. El que és segur, en canvi, és que a la persona que ha deixat el sopar al forn se li acaba una vida, i vet aquí que està a les seues mans perllongar-la una mica, una mica més."

i mentrestant pensa qui dels presents serà l'emissor d'aquell sms, aquell qui "està vivint els darrers minuts d'una vida que no tornarà mai més". La vida d'abans coneguda s'acaba i, d'alguna manera que encara no he descobert, cal encetar-ne una de nova. Amb el que no estic gens d'acord és amb això d'endarrerir el moment de conèixer "l'Esdeveniment que marcarà un abans i un després". Almenys, per a mi, no té cap sentit. Recorde aquelles dues hores d'ignorància i les veig com les hores més absurdes de la meua vida. I, de vegades, quan ho pense, m'agafa una por immensa: por a que alguna altra cosa horrible haja passat i jo encara no ho sàpiga.

L'estora de la reminiscència

Una estora morada, gran, que dóna caliu a l'estança, que fa que t'entren ganes de rebolcar-t'hi... Com aquella grisa i rasposa que teníem a la saleta. Una estora que ho cobria tot. Les vesprades d'hivern amb la llum de la làmpada de peu, la mare cosint, nosaltres per terra, damunt l'estora, jugant amb les fustetes o els clips, la tele de fons. I, així, hores i hores, vesprades i vesprades...
I tinc clar que a la casa dels meus somnis, eixa casa amb jardí, sense veïns i amb un gos enorme, hi haurà una estora d'aquestes, de les que fan caliu, de les que, en definitiva, fan casa.

All that jazz

En aquesta pel·lícula musical de Bob Fosse, el protagonista, Joe Gideon, és un coreògraf addicte al treball. Prepara un nou musical per a Broadway, treballa en el muntatge d'una pel·lícula i, mentrestant, fuma pels descosits, es droga i es folla els major nombre de ballarines possible. Finalment, per l'stress, li agafa una angina de pit i, mentre està a l'hospital, per no canviar, li agafa un infart que el mata. A grans trets, l'argument de la pel·lícula.
El millor de tot, és que aquesta és també, en part, la història de Bob Fosse. Mentre preparava el musical Chicago i la pel·lícula Lenny, li agafà una angina de pit. Més tard, al 1979, feu All that jazz, una mena d'autobiografia. Està clar que, a diferència de J. Gideon, ell visqué. Però, té collons la cosa, no n'aprengué res: va morir el 1987 d'un atac al cor, causat per l'abús de les drogues.

La cosa és: no aprenem mai? Hem de morir-nos per saber del cert que som mortals? Bob Fosse reconegué tots els seus problemes i addiccions i, encara així, no fou capaç de superar-los. Imaginà el seu final, i no l'errà. Creure's immortal i viure al límit, carpe diem i totes aquestes coses. "La vida és la corda fluixa", però si no hi ha baix una bona xarxa, la patacada pot ser... mortal.

Albat dixit

-De nit -digué-, durant les llargues hores d'insomni, mentre els altres han perdut la consciència i travessen escenes desitjades o terrorífiques o banals, mentre escoltes el vent o la pluja o les ones o el lladruc d'un gos al lluny, experimentaràs, germà, el dolor, el privilegi de la lucidesa. Des de la fosca, des del buit, pensà, germà, en mi: projecte abandonat, pel·licula velada, veu no enregistrada, nom sense rostre. Pensa en mi, també, durant el vaivé incosncient que t'arrosega cada dia, quan la quotidianitat i la llum del sol t'enceguen i et distrauen de tu. Autura't, aboca't a un espill. Mira't, mira't llargament. Sentiràs la meua veu morta que mai no parlà i et parlarà a tu, des de tu i per a tu, contra tu i a favor teu. I aleshores podràs fer-ne cas o no, però estaràs triant, privilegi de pocs, car escassos són els vius que trien, o que s'escolten a si mateixos. I la teua vida serà teua i tu seràs teu, i només tu dibuixaràs el teu futur, aquell futur que jo no he tingut i que tu pots, oh Escollit, aprofitar o malmetre.

L'home manuscrit, Manuel Baixauli

Ho acceptes com un privilegi. Ser conscient d'u mateix, vull dir. Però, quan t'atures a pensar-ho... no seria més feliç vivint en la "ignorància"? Sense aquests dubtes, sense aquesta inseguretat, sense aquesta buidor que es sent al ser conscient d'u mateix i trobar-se tan desemparat, tan sol al món.
De vegaes, i només de vegades, em meravelle del món, del complicat que és que estiguem ací. La majoria de vegades em sent a punt de caure d'un gran precipici i, de vegades, poques vegades, trobem algú que t'acompanya fent equilibris al límit; però sé que també és una il·lusió: mai toquem res ni ningú, ho diu la física; com a molt, els nostres electrons es freguen. I això em fa sentir aïllada, dins d'una bombolla. Tonteries i maldecaps innecessaris, ho sé.
Em mire, em mire llargament a l'espill, i no em veig. Hi ha dies que no hi reconec res. En aquests dies el que em cal és una rutina, un objectiu a curt termini, distraccions que m'ajuden a no caure en l'abisme interior. M'amague de l'espill per tenir forces per seguir un dia més.

To choose

When a man cannot choose he ceases to be a man. [...] Is a man who chooses the bad perhaps in some way better than a man who has the good imposed upon him?
[Anthony Burgess, A clockwork orange]

Elegir. Pareix que no, però és important. Encara que l'elecció siga la mateixa que allò que se t'ha imposat. La meua és l'elecció bàsica, eixa que es pren sense pensar-ho, perquè no hi ha res que pensar. La vida o a la mort, i punt; la resta d'eleccions, venen després.
A mi em van espentar al món quan jo encara no estava llesta, no em van deixar elegir. I sé que és una bobada, perquè elegiré la vida, no em queda altra; però he d'elegir-ho jo, estar-ne convençuda, no deixar-me portar, simplement, buscar les forces per seguir lluitant. Però la vida no espera: no pots parar-te a pensar i esperar que quan hages pres una decisió, la vida estarà esperant-te en el punt on la vas deixar. No pots perdre un curs perquè sinó no hi ha beca, no pots no treballar perquè sinó no tindràs de què viure, i així amb tot. I és en aquesta situació quan te n'adones de què és ser pobre: no poder tindre temps per plorar els teus. I encara com som dels afortunats que tenim treballar, no vull saber com s'ho farà la resta.

Avís per a navegants o "qui no vulga pols que no vaja a l'era"

L'altre dia, en un atac d'higiene bloggaire, vaig decidir deixar d'abocar la meua merda (mamá, Pedrito ha dicho una palabrota) ací. Evidentment, no ho he aconseguit, però, a vore, què espereu (lectors hipotètics i improbables) d'un blog titulat "Dèries personals"? No és que tinga una dèria personal amb la mort, és més bé a l'inrevés.
Jo, tota bona voluntat, he intentat llegir un poc abans de dormir per distreure'm i no pensar. Si menges una llimona sense fer ganyotes ha sigut l'elecció (a pesar que he de llegir encara 41633 llibres de teoria de la literatura). He mirat l'índex: algú, jove i inexpert, l'havia ratllat (cosa que em dóna molta ràbia), però he decidit seguir els seus consells. No he llegit "Escabetx" perquè, al costat, amb cal·ligrafia digna dels Cuadernillos Rubio posa: "llorar". He llegit el primer conte, "L'altra vida". Un home que mor en un accident de cotxe no m'ajuda a evadir-me. Guiada per les anotacions he decidit llegir "Convalescència": una fletxa i posa: "no entinc vibrador" (suposem que voldria dir entenc). Un conte on apareixen vibradors no pot ser trist, he pensat, però el fet que un home trobe el vibrador de la seua dona quan li prepara el necesser que li ha de portar a l'hospital, on passa la nit amb son pare, el convalescent, tampoc em motiva massa. Tot i això, la innocència del lector anterior m'ha fet gràcia, i m'agradaria saber quina lectura ha fet del conte sense tenir en la seua enciclopèdia el concepte de vibrador.
Ho he intentat amb "La nostra guerra", però les guerres sempre van lligades a la mort, així què... Una gota viu la seua curta existència des que cau de l'aixeta fins que s'estampa en la pica en "Com dues gotes d'aigua"... la fugacitat de la vida, sí senyor.

Una personeta em fa fer arribar l'altre dia açò:
"Si patiu mal d'amors o qualsevol altre turment o maldecap i no voleu perjudicar la vostra salut amb alcohol o altres drogues, feu-me cas, busqueu una bona novel·la i submergiu-vos-hi. És un analgèsic infal·lible."
Sílvia Soler (Figueres 1961)

Pense que és una frase molt encertada, però, en aquests casos, hauríem de tindre algú que ens seleccionara la novel·la, algú que, com el lector jove i inexpert, ens diga quina lectura ens pot ser constructiva i quina destructiva. Així que he hagut de recórrer a una valor segur, Monzó (últimament estic més monzoniana que caldersiana, què li farem), que mai defrauda.

I el problema no és el recull, sóc jo. Potser algú veu un pessic d'humor en açò, però no ens enganyem: és àcid, cinisme i frivolitat. En alguna cosa m'he d'entretindre quan ja fa estona que el rellotge dels veïns ha fet cu-cut cu-cut i a mi no em ve la són (potser perquè ja he decidit que demà a classe...ta tia). Si menges una llimona sense fer ganyotes... jo crec que podria. Així que ja esteu avisats, si no us voleu enverinar amb les meues misèries, és tan fàcil com fer un clik.

Sempre seràs sa pensa de sa meva entranya

El dia que van cridar els de Mapfre per tal d'oferir-nos assitència psicològica, no vaig saber què dir, així que vaig dir que no. Si em tornaren a preguntar, demanaria un sparring. És l'única eixida que veig per a aquesta ràbia que em crema per dins i se me'n va pels braços cap als punys. Altres vegades, no sent res, res absolutament, com si tot dins meu s'haguera congelat; però després sempre torna la ràbia o la por. Moltes vegades la incredulitat s'apodera de mi: no m'ho crec, no crec que no el tornaré a veure; inconscientment, el crec a sa casa, treballant, vivint. El pitjor és quan la realitat em cau al damunt amb un pes insoportable, que em deixa abatida, sense esma per a res. I m'agafa la por, sobretot, por a oblidar. A oblidar el color dels seus ulls verds, la tos inconfussible quan pujava les escales de casa, la seua veu quan arribava i preguntava "què passa tronca?" o cantava ranxeres; l'olor quan eixia de la dutxa, el so del seu saxo o els seus roncs mentre nosaltres tres preniem café i arreglàvem el món.

The show must go on

El nostre temps a penes té el temps just
de sobreviure.
El temps de fer camí i el temps més llarg
del seu record.
El temps de dir que véns, fins que apareixes
victòria de la meva espera,
i el compte enrere, imprecís, mentre torna
el miratge.
El nostre temps, algun cop el cloem
entre les mans
a penes temps, a penes mans,
Mentre ens espera l’últim sol,
barranc amunt.

I a estones l’enfoquem amb l’objectiu,
com si vingués de mai o fos per sempre,
com si, per un instant, fora temps nostre:
el tronc recargolat que guanyà el foc,
el teu esguard de pou i jo al davant.
Un clic i prou entre la benaurança
mil·lenària d’aquests teixos.

[Instantània, Maria Josep Escrivà]


"La gent són ells", diu un aforisme de Fuster. I jo, sense saber-ho, hi creia fermament. Mai penses que certes coses et poden passar: les veus llunyanes, alienes a tu. I ara, ara que em sé part d'ells tinc por, pànic al que puga passar. I el més absurd de tot és que a mi no m'ha passat res. Pense en el que he perdut i plore, però és que si pense en el que ha perdut ell...no puc resistir-ho. Camine, parle, menge, ric, dorm...visc, i no em puc queixar. La gent diu: "ets forta, ho superaràs" i a mi em donen ganes de treure'ls els ulls. I quan em pregunten com estic, dic qualsevol cosa i faig un mig somrís, perquè no sóc capaç de dir la veritat; no puc parlar, per això escric. I quan intente parlar-ne és pitjor, perquè la gent em mira amb ulls espantats, pensant si faré alguna bogeria. I no, no cal patir, sóc molt educada, i si puc, els sofocons me'ls quede per a mi.

Tic-tac

Minuts, hores, dies...
Em van caent a sobre, feixugament. El temps cada cop s'allunya més d'aquell moment fatídic, i jo només vull fer-lo recular, a l'abans, l'Abans en majúscules, quan ell era viu i les nostres penes petites i amables. I cada matí em pesa més, perquè a cada dia que passa veig més improbable que açò siga un malson.

Diuen que la vida comença a la primavera...

Ahir, de camí al poble, vaig veure com els ametllers [armelers per a mi] havien començat a florir; tímidament, apenes algunes branques, lluny encara de la seua plenitud, però ahí estaven les flors, indicis de primavera...
Al terrat s'estava meravellosament bé, a més de 20 graus, amb un conte de Rodoreda, música d'ambient, l'escalfor a la pell com un abric de sol... Un equilibri total.
"Felicitat" pareixia escollit a propòsit per a aquell moment, encara que va ser fruit de la casualitat (veritat vertadera):

"Vindran les flors, pensava, i els dies blaus amb llargs crepuscles rosa, les onades tèbies de sol i els vestits clars; passaran trens curulls de gent amb els ulls brillants d'il·lusió de les grans vacances. Vindrà tot allò que duu el bon temps"

Em va vindre al cap eixa gran cançò d'Amanida peiot (clik ací per escoltar-la), que m'omple d'alegria...

"Obre les finestres, deixa't correr, que ja s'acosta el bon temps"

I com a la protagonista de "Felicitat", a mi el sol se'm puja al cap (a ella el soroll de l'aigua) i em fa imaginar coses que no són. Mentides dolces que em pujen al cel. Però avui els núvols m'han portat una bona dosi de realitat...