divendres, 21 de maig de 2010

Avís per a navegants o "qui no vulga pols que no vaja a l'era"

L'altre dia, en un atac d'higiene bloggaire, vaig decidir deixar d'abocar la meua merda (mamá, Pedrito ha dicho una palabrota) ací. Evidentment, no ho he aconseguit, però, a vore, què espereu (lectors hipotètics i improbables) d'un blog titulat "Dèries personals"? No és que tinga una dèria personal amb la mort, és més bé a l'inrevés.
Jo, tota bona voluntat, he intentat llegir un poc abans de dormir per distreure'm i no pensar. Si menges una llimona sense fer ganyotes ha sigut l'elecció (a pesar que he de llegir encara 41633 llibres de teoria de la literatura). He mirat l'índex: algú, jove i inexpert, l'havia ratllat (cosa que em dóna molta ràbia), però he decidit seguir els seus consells. No he llegit "Escabetx" perquè, al costat, amb cal·ligrafia digna dels Cuadernillos Rubio posa: "llorar". He llegit el primer conte, "L'altra vida". Un home que mor en un accident de cotxe no m'ajuda a evadir-me. Guiada per les anotacions he decidit llegir "Convalescència": una fletxa i posa: "no entinc vibrador" (suposem que voldria dir entenc). Un conte on apareixen vibradors no pot ser trist, he pensat, però el fet que un home trobe el vibrador de la seua dona quan li prepara el necesser que li ha de portar a l'hospital, on passa la nit amb son pare, el convalescent, tampoc em motiva massa. Tot i això, la innocència del lector anterior m'ha fet gràcia, i m'agradaria saber quina lectura ha fet del conte sense tenir en la seua enciclopèdia el concepte de vibrador.
Ho he intentat amb "La nostra guerra", però les guerres sempre van lligades a la mort, així què... Una gota viu la seua curta existència des que cau de l'aixeta fins que s'estampa en la pica en "Com dues gotes d'aigua"... la fugacitat de la vida, sí senyor.

Una personeta em fa fer arribar l'altre dia açò:
"Si patiu mal d'amors o qualsevol altre turment o maldecap i no voleu perjudicar la vostra salut amb alcohol o altres drogues, feu-me cas, busqueu una bona novel·la i submergiu-vos-hi. És un analgèsic infal·lible."
Sílvia Soler (Figueres 1961)

Pense que és una frase molt encertada, però, en aquests casos, hauríem de tindre algú que ens seleccionara la novel·la, algú que, com el lector jove i inexpert, ens diga quina lectura ens pot ser constructiva i quina destructiva. Així que he hagut de recórrer a una valor segur, Monzó (últimament estic més monzoniana que caldersiana, què li farem), que mai defrauda.


I el problema no és el recull, sóc jo. Potser algú veu un pessic d'humor en açò, però no ens enganyem: és àcid, cinisme i frivolitat. En alguna cosa m'he d'entretindre quan ja fa estona que el rellotge dels veïns ha fet cu-cut cu-cut i a mi no em ve la són (potser perquè ja he decidit que demà a classe...ta tia). Si menges una llimona sense fer ganyotes... jo crec que podria. Així que ja esteu avisats, si no us voleu enverinar amb les meues misèries, és tan fàcil com fer un clik.

dimarts, 11 de maig de 2010

Sempre seràs sa pensa de sa meva entranya

El dia que van cridar els de Mapfre per tal d'oferir-nos assitència psicològica, no vaig saber què dir, així que vaig dir que no. Si em tornaren a preguntar, demanaria un sparring. És l'única eixida que veig per a aquesta ràbia que em crema per dins i se me'n va pels braços cap als punys. Altres vegades, no sent res, res absolutament, com si tot dins meu s'haguera congelat; però després sempre torna la ràbia o la por. Moltes vegades la incredulitat s'apodera de mi: no m'ho crec, no crec que no el tornaré a veure; inconscientment, el crec a sa casa, treballant, vivint. El pitjor és quan la realitat em cau al damunt amb un pes insoportable, que em deixa abatida, sense esma per a res. I m'agafa la por, sobretot, por a oblidar. A oblidar el color dels seus ulls verds, la tos inconfussible quan pujava les escales de casa, la seua veu quan arribava i preguntava "què passa tronca?" o cantava ranxeres; l'olor quan eixia de la dutxa, el so del seu saxo o els seus roncs mentre nosaltres tres preniem café i arreglàvem el món.