"Uf... la sensació de pèrdua és terrible. comences per la logística,
clar. com podràs treballar amb aquesta plorera continguda als pulmons,
com passaràs el dia tot zombi sense poder parlar amb ningú, i pensant
tots els detalls de totes les converses minut a minut repassant tots els
segons d'una vida passada. Com podràs oblidar el cos que t'has fet teu a
base de dormir-hi al costat, sense haver-te avesat mai a les virtuts
d'una forma tan especial, la forma que vares reconèixer instantàniament
el primer dia, ah sí, és de les que s'enrotllen amb els altres, una tia
així mai s'enrotllaria amb mi, i després resulta que loca per tu. la
sensació de pèrdua, cagat de merda, que et deia ella que no dormia, ni
menjava i plorant tot el sant dia al sofà, tot per tu imbècil, i ara que
ja no ho tens, ets incapaç de recordar com va ser que li digueres que
no, perquè en algun moment ho hagueres de fer idiota, però tampoc te'n
recordes, la qüestió és que ho tenies a la mà i ara és tan enfora que ja
no saps ni com és. un cap perfecte, això si, aquell cap aeri que vares
reconèixer de seguida com el cap que duen damunt les dones que mai
s'enrotllen amb tu. i com vares ser tan tonto de passar d'un cas així,
de què tenies por, la sensació de pèrdua és terrible, uf, és física i
química, una puta braga, això ets el que ets ara, per haver fet les
coses amb el cul, més que burro, transatlàntics desapareguts, avions en
barrena, cotxes esclafats a l'autopista, núvols de formes
irrecuperables, i avui capvespre què, no pots escriure, no pots parlar,
no pots mirar, no pots menjar res, no pots dormir, no pots escoltar
música, només ficar-te al llit a les sis quan ja rebentes i tapar-te el
cap amb el coixí, si almenys poguessis plorar un poquet, o com a mínim
que la pilota de tennis que dus a la gola desaparegués dues horetes i te
poguessis oblidar de la veu que ressona amb la rialla aquell dia que
estaves de tan bon humor i la feies riure sense parar amb tonteries
woody allen, vas a la cuina a menjar ni que sigui una poma perquè el
dejú ja te matxaca i vas marejat, i després et sorprens al carrer
pensant la manera més pràctica i menys dolorosa de matar-te, si te
deixes atropellar per un autocar igual quedes tetraplègic, o en coma, un
d’aquells comes que no pots moure ni els ulls però ets conscient de tot
el que et passa i no pots dir-li a l’infermera “sisplau, em mati” o un
pot de pastilles, això mai funciona, després quatre dies a l’hospital i
res, tallar-te les venes... al canell? L’únic que aconseguiries seria
disseccionar-te un tendó. Després veus que no, que el que vols no és
suïcidar-te, el que realment t’interessa es desaparèixer, però no en el
sentit metafòric d’anar-te’n de viatge, simplement així com vas caminant
mirant de cua d’ull les primeres xurris a la platja que fan topless,
pum, desaparèixer, però no morir-te, saber tu mateix de la teva
desaparició, el més paregut a l’home invisible, si, perfecte, un home
invisible adormit. L’home invisible dormit, això mateix, ara seré l’home
invisible adormit i els llençols es mouran sols quan m’aixequi al matí
una mica confós per la invisibilitat sobtada, me prepararé el cafè amb
llet i amb el subidon de la cafeïna te telefonaré per dir-te, hola
guapa, com m’agradaria retrocedir en el temps i haver fet les coses bé,
perdona’m tot, estic destrossat, només vull un final, que mos asserenem i
parlem com persones civilitzades i que tanquem les coses bé,
tranquil•la, m’he fet invisible i ara tot és diferent, quasi sempre
estic adormit, sóc l’home adormit invisible i crec que si superam
aquesta crisi podem tornar a començar, jo vull ser el teu home invisible
i fer-te el sopar quan arribis destrossada de la feina, què vols, una
truita a la francesa? Un poc de lletuga? I te ratllaré un poc de
formatge maonès, ja veuràs, t’encantarà, t’he comprat aquella pel•lícula
que t’agrada tant, El sol de membrillo, la mirarem al sofà i te faré un
massatge als peus, venga acaba’t el sopar vols una copeta de vi? Mmm
Ribera del Duero, especial per la meva nena i mos feim un piti després i
miram la pel•li... ah que has quedat, ah que te dutxes, ah que no vius
aquí, clar, sí, que estàs trista, enfadada i avorrida amb mi, però te
jur que ara tot és diferent, sóc l’home adormit invisible, res preciosa,
ja diràs coses, besos bombon. I quan tir el mòbil imaginari al sofà, ni
home, ni adormit, ni invisible, sóc perfectament de carn i ossos i
t’enyor com cent mamuts al galop."
Fragment d'El misteri de l'amor, Joan Miquel Oliver
