L'estora de la reminiscència

Una estora morada, gran, que dóna caliu a l'estança, que fa que t'entren ganes de rebolcar-t'hi... Com aquella grisa i rasposa que teníem a la saleta. Una estora que ho cobria tot. Les vesprades d'hivern amb la llum de la làmpada de peu, la mare cosint, nosaltres per terra, damunt l'estora, jugant amb les fustetes o els clips, la tele de fons. I, així, hores i hores, vesprades i vesprades...
I tinc clar que a la casa dels meus somnis, eixa casa amb jardí, sense veïns i amb un gos enorme, hi haurà una estora d'aquestes, de les que fan caliu, de les que, en definitiva, fan casa.

Cadena dial o la floristeria

Sembla increïble fins a quin punt la publicitat forma part de les nostres vides. Avui un eslògan m'ha portat tants records en un instant.... M'ha retornat el perfum de la barreja de mil flors, l'estança de fusta, la cambra frigorífica, la llibreta amb les operacions matemàtiques i la campaneta de l'entrada. També l'esponja on es clavaven les flors, que no em deixaven tocar i jo em moria per fer-ho. Lola i el seu mal geni i Mari Carmen (?), que em digué que ella podia dir-se com volgués, que no estava batejada i tots els noms eren seus. M'ha portat també aquella sensació d'alliberament al sortir del camp de visió dels progenitors; eixir de la llibreria, pujar l'esglaó de fusta, passar el passatge i a l'obrir la porta, ding-ding, la campaneta, aquell aroma a roses que t'embolcallava: la llibertat.