dilluns, 29 de novembre de 2010

L'estora de la reminiscència

Una estora morada, gran, que dóna caliu a l'estança, que fa que t'entren ganes de rebolcar-t'hi... Com aquella grisa i rasposa que teníem a la saleta. Una estora que ho cobria tot. Les vesprades d'hivern amb la llum de la làmpada de peu, la mare cosint, nosaltres per terra, damunt l'estora, jugant amb les fustetes o els clips, la tele de fons. I, així, hores i hores, vesprades i vesprades...
I tinc clar que a la casa dels meus somnis, eixa casa amb jardí, sense veïns i amb un gos enorme, hi haurà una estora d'aquestes, de les que fan caliu, de les que, en definitiva, fan casa.

dijous, 4 de novembre de 2010

All that jazz

En aquesta pel·lícula musical de Bob Fosse, el protagonista, Joe Gideon, és un coreògraf addicte al treball. Prepara un nou musical per a Broadway, treballa en el muntatge d'una pel·lícula i, mentrestant, fuma pels descosits, es droga i es folla els major nombre de ballarines possible. Finalment, per l'stress, li agafa una angina de pit i, mentre està a l'hospital, per no canviar, li agafa un infart que el mata. A grans trets, l'argument de la pel·lícula.
El millor de tot, és que aquesta és també, en part, la història de Bob Fosse. Mentre preparava el musical Chicago i la pel·lícula Lenny, li agafà una angina de pit. Més tard, al 1979, feu All that jazz, una mena d'autobiografia. Està clar que, a diferència de J. Gideon, ell visqué. Però, té collons la cosa, no n'aprengué res: va morir el 1987 d'un atac al cor, causat per l'abús de les drogues.

La cosa és: no aprenem mai? Hem de morir-nos per saber del cert que som mortals? Bob Fosse reconegué tots els seus problemes i addiccions i, encara així, no fou capaç de superar-los. Imaginà el seu final, i no l'errà. Creure's immortal i viure al límit, carpe diem i totes aquestes coses. "La vida és la corda fluixa", però si no hi ha baix una bona xarxa, la patacada pot ser... mortal.