L'estora de la reminiscència

Una estora morada, gran, que dóna caliu a l'estança, que fa que t'entren ganes de rebolcar-t'hi... Com aquella grisa i rasposa que teníem a la saleta. Una estora que ho cobria tot. Les vesprades d'hivern amb la llum de la làmpada de peu, la mare cosint, nosaltres per terra, damunt l'estora, jugant amb les fustetes o els clips, la tele de fons. I, així, hores i hores, vesprades i vesprades...
I tinc clar que a la casa dels meus somnis, eixa casa amb jardí, sense veïns i amb un gos enorme, hi haurà una estora d'aquestes, de les que fan caliu, de les que, en definitiva, fan casa.

All that jazz

En aquesta pel·lícula musical de Bob Fosse, el protagonista, Joe Gideon, és un coreògraf addicte al treball. Prepara un nou musical per a Broadway, treballa en el muntatge d'una pel·lícula i, mentrestant, fuma pels descosits, es droga i es folla els major nombre de ballarines possible. Finalment, per l'stress, li agafa una angina de pit i, mentre està a l'hospital, per no canviar, li agafa un infart que el mata. A grans trets, l'argument de la pel·lícula.
El millor de tot, és que aquesta és també, en part, la història de Bob Fosse. Mentre preparava el musical Chicago i la pel·lícula Lenny, li agafà una angina de pit. Més tard, al 1979, feu All that jazz, una mena d'autobiografia. Està clar que, a diferència de J. Gideon, ell visqué. Però, té collons la cosa, no n'aprengué res: va morir el 1987 d'un atac al cor, causat per l'abús de les drogues.

La cosa és: no aprenem mai? Hem de morir-nos per saber del cert que som mortals? Bob Fosse reconegué tots els seus problemes i addiccions i, encara així, no fou capaç de superar-los. Imaginà el seu final, i no l'errà. Creure's immortal i viure al límit, carpe diem i totes aquestes coses. "La vida és la corda fluixa", però si no hi ha baix una bona xarxa, la patacada pot ser... mortal.