dissabte, 23 de gener del 2010

Uns dies al poble

"M'imagino que el que fa al poble tan inhòspit és la indiferència, és a dir, precisament el fet que no hagi canviat res: cap riu de llàgrimes no l'ha inundat, cap cel negre no s'ha desplomat sobre els carrers... La gent camina com si res. Tot circula amb la indiferència que caracteritza els pobles i les ciutats, que no es mouen mai en funció dels morts, és a dir, no pas quan el mort es mor de forma individual"

[Un home de paraula, Imma Monsó]

No sé per on començar. Vaig al poble i no trobe el que em fa falta; sembla que ha de ser allí on trobar respostes, o consol, però no. No estic bé a casa i tampoc al carrer; em fa pànic que la gent em parle perquè podria ser catastròfic.
Els llibres i les pel·lícules m'ajuden, m'entretenen, però qualsevol cosa m'afecta massa. Realment he sentit la mort del Cometa, o potser no, i només és catarsi (oh, sí!) que m'ajuda a alliberar emocions.
Els nivells baixos de serotonina és relacionen amb els estats depressius (no crec arribar a aquests extrems, però no tinc res per saber quan la tristor esdevé depressió), així que intente fer pujar els meus nivells de serotonina: a la mínima que veig Sol, me'n puge al terrat; però aquests dies ha fet núvol; tinc tantes ganes que vinga el bon temps que ja no em pose tantes capes de roba, i com a conseqüència he arreplegat un constipat. Tinc un llibre que és titula "Más Platón y menos Prozac" però la veritat és que no sé com podria ajudar-me Plató -AÇÒ EM RECORDA QUE DEURIA ESTAR ESTUDIANT.

El Sol m'anima, però està núvol; he d'estudiar, però estan obrant una casa al mateix carrer (cosa que no ajuda a la meua poca capacitat de concentració); la música em reconforta, però m'he deixat el mp3 a Castelló. Uns dies al poble NO ha sigut una bona idea.

dijous, 14 de gener del 2010

Waiting for Godot

Que cadascú té el seu propi Godot sembla una cosa obvia; el problema radica en definir-lo. Suposant que soluciones aquest problema, quan coneixes el teu Godot només has d'esperar-lo, dia rere dia, fins que es decideixi a arribar, no? O potser ets més actiu que Vladimir i Estragón i et dediques a buscar-lo... I mentrestant, què? "Siempre encontramos alguna cosa que nos produce la sensación de existir, ¿no es cierto, Didi?" Anem fent coses simplement per omplir el buit.
D'altra banda, si l'esperes i no saps quina cara fa, estàs igualment venut, perquè no el reconeixeries, així que l'espera podria ser eterna. I si saps el que vols i no arriba mai? Potser el millor és no obsessionar-se amb Godot i fer agradable l'espera.

- Nos ahorcaremos mañana. A menos que venga Godot.
- ¿Y si viene?
- Nos habremos salvado.

diumenge, 3 de gener del 2010

Greatest things

Com un matí de Sol deliciós amb un llibre al terrat de casa, com el terrat mateix de casa, l'aire del matí per la finestra de bat a bat, fer plannings (i no seguir-los després), l'olor a canyella, un plat de fideus, el material escolar nou o uns llençols acabats de posar.
Quan no sé ben cap on tirar intente recuperar allò que sé que em farà sentir -o una mica millor. Els Nadals mai han sigut la meua època de l'any preferida, però després de meditar un poc -tampoc massa- he decidit deixar de queixar-me i intentar fer coses motivadores i/o de profit.
Com un caputxino, una vesprada freda furgant entre llibres, un matalap viscolàstic, un tallat amb conversa, un passeig pels camins de sempre o la música. La música... com aquesta.