The show must go on

El nostre temps a penes té el temps just
de sobreviure.
El temps de fer camí i el temps més llarg
del seu record.
El temps de dir que véns, fins que apareixes
victòria de la meva espera,
i el compte enrere, imprecís, mentre torna
el miratge.
El nostre temps, algun cop el cloem
entre les mans
a penes temps, a penes mans,
Mentre ens espera l’últim sol,
barranc amunt.

I a estones l’enfoquem amb l’objectiu,
com si vingués de mai o fos per sempre,
com si, per un instant, fora temps nostre:
el tronc recargolat que guanyà el foc,
el teu esguard de pou i jo al davant.
Un clic i prou entre la benaurança
mil·lenària d’aquests teixos.

[Instantània, Maria Josep Escrivà]


"La gent són ells", diu un aforisme de Fuster. I jo, sense saber-ho, hi creia fermament. Mai penses que certes coses et poden passar: les veus llunyanes, alienes a tu. I ara, ara que em sé part d'ells tinc por, pànic al que puga passar. I el més absurd de tot és que a mi no m'ha passat res. Pense en el que he perdut i plore, però és que si pense en el que ha perdut ell...no puc resistir-ho. Camine, parle, menge, ric, dorm...visc, i no em puc queixar. La gent diu: "ets forta, ho superaràs" i a mi em donen ganes de treure'ls els ulls. I quan em pregunten com estic, dic qualsevol cosa i faig un mig somrís, perquè no sóc capaç de dir la veritat; no puc parlar, per això escric. I quan intente parlar-ne és pitjor, perquè la gent em mira amb ulls espantats, pensant si faré alguna bogeria. I no, no cal patir, sóc molt educada, i si puc, els sofocons me'ls quede per a mi.