dilluns, 13 de desembre de 2010

Una tempesta (I)


"-Que què sento? Mira, a veure... Sentir, sentir, no sento res. Però -es precipita a afegir- no és res contra la teua persona. Suposo que ja havies notat la meua... indiferència, ¿oi?
-No... No.
-¿No la notes?
-No!
-D'ençà que estic de dol, sento envers tot i tothom una indiferència... Voldria qualificar-la, però no puc posar-li cap adjectiu. -En efecte, les passions s'han esmorteït, Els ganivets s'han anat esmussant, els afectes s'han esponjat, benèvols envers els amics, indulgents i distants envers els Desconeguts."

I és que, de vegades, la literatura té aquestes coses. La catarsi, segons el DIEC, és la "purificació alliberadora de les emocions primàries, com ara la culpa o la por, mitjançant la contemplació d’una obra, d’una tragèdia". És una bona retafila de paraulotes que cadascú pot considerar més o menys encertades (alliberadora? de veritat?).
Sara Surp és una escriptora que va a parlar a un acte literari. De camí, amb el cotxe, ha de parar a causa d'una tempesta. També parada, hi ha una ambulància que un xic jove que ha mort. L'únic que porta a sobre és un mòbil, on ha arribat un sms on l'emissor diu que estarà a l'acte literari. L'escriptora, que ha patit/està patint una pèrdua, decideix allargar tant com puga la xerrada perquè
"no està segura que el dol sigui una etapa que s'acaba. Ni tan sols és segur que s'acabi mai. El que és segur, en canvi, és que a la persona que ha deixat el sopar al forn se li acaba una vida, i vet aquí que està a les seues mans perllongar-la una mica, una mica més."
i mentrestant pensa qui dels presents serà l'emissor d'aquell sms, aquell qui "està vivint els darrers minuts d'una vida que no tornarà mai més".
La vida d'abans coneguda s'acaba i, d'alguna manera que encara no he descobert, cal encetar-ne una de nova. Amb el que no estic gens d'acord és amb això d'endarrerir el moment de conèixer "l'Esdeveniment que marcarà un abans i un després". Almenys, per a mi, no té cap sentit. Recorde aquelles dues hores d'ignorància i les veig com les hores més absurdes de la meua vida. I, de vegades, quan ho pense, m'agafa una por immensa: por a que alguna altra cosa horrible haja passat i jo encara no ho sàpiga.

dilluns, 29 de novembre de 2010

L'estora de la reminiscència

Una estora morada, gran, que dóna caliu a l'estança, que fa que t'entren ganes de rebolcar-t'hi... Com aquella grisa i rasposa que teníem a la saleta. Una estora que ho cobria tot. Les vesprades d'hivern amb la llum de la làmpada de peu, la mare cosint, nosaltres per terra, damunt l'estora, jugant amb les fustetes o els clips, la tele de fons. I, així, hores i hores, vesprades i vesprades...
I tinc clar que a la casa dels meus somnis, eixa casa amb jardí, sense veïns i amb un gos enorme, hi haurà una estora d'aquestes, de les que fan caliu, de les que, en definitiva, fan casa.

dijous, 4 de novembre de 2010

All that jazz

En aquesta pel·lícula musical de Bob Fosse, el protagonista, Joe Gideon, és un coreògraf addicte al treball. Prepara un nou musical per a Broadway, treballa en el muntatge d'una pel·lícula i, mentrestant, fuma pels descosits, es droga i es folla els major nombre de ballarines possible. Finalment, per l'stress, li agafa una angina de pit i, mentre està a l'hospital, per no canviar, li agafa un infart que el mata. A grans trets, l'argument de la pel·lícula.
El millor de tot, és que aquesta és també, en part, la història de Bob Fosse. Mentre preparava el musical Chicago i la pel·lícula Lenny, li agafà una angina de pit. Més tard, al 1979, feu All that jazz, una mena d'autobiografia. Està clar que, a diferència de J. Gideon, ell visqué. Però, té collons la cosa, no n'aprengué res: va morir el 1987 d'un atac al cor, causat per l'abús de les drogues.

La cosa és: no aprenem mai? Hem de morir-nos per saber del cert que som mortals? Bob Fosse reconegué tots els seus problemes i addiccions i, encara així, no fou capaç de superar-los. Imaginà el seu final, i no l'errà. Creure's immortal i viure al límit, carpe diem i totes aquestes coses. "La vida és la corda fluixa", però si no hi ha baix una bona xarxa, la patacada pot ser... mortal.

diumenge, 24 d’octubre de 2010

Albat dixit

-De nit -digué-, durant les llargues hores d'insomni, mentre els altres han perdut la consciència i travessen escenes desitjades o terrorífiques o banals, mentre escoltes el vent o la pluja o les ones o el lladruc d'un gos al lluny, experimentaràs, germà, el dolor, el privilegi de la lucidesa. Des de la fosca, des del buit, pensà, germà, en mi: projecte abandonat, pel·licula velada, veu no enregistrada, nom sense rostre. Pensa en mi, també, durant el vaivé incosncient que t'arrosega cada dia, quan la quotidianitat i la llum del sol t'enceguen i et distrauen de tu. Autura't, aboca't a un espill. Mira't, mira't llargament. Sentiràs la meua veu morta que mai no parlà i et parlarà a tu, des de tu i per a tu, contra tu i a favor teu. I aleshores podràs fer-ne cas o no, però estaràs triant, privilegi de pocs, car escassos són els vius que trien, o que s'escolten a si mateixos. I la teua vida serà teua i tu seràs teu, i només tu dibuixaràs el teu futur, aquell futur que jo no he tingut i que tu pots, oh Escollit, aprofitar o malmetre.

L'home manuscrit, Manuel Baixauli

Ho acceptes com un privilegi. Ser conscient d'u mateix, vull dir. Però, quan t'atures a pensar-ho... no seria més feliç vivint en la "ignorància"? Sense aquests dubtes, sense aquesta inseguretat, sense aquesta buidor que es sent al ser conscient d'u mateix i trobar-se tan desemparat, tan sol al món.
De vegaes, i només de vegades, em meravelle del món, del complicat que és que estiguem ací. La majoria de vegades em sent a punt de caure d'un gran precipici i, de vegades, poques vegades, trobem algú que t'acompanya fent equilibris al límit; però sé que també és una il·lusió: mai toquem res ni ningú, ho diu la física; com a molt, els nostres electrons es freguen. I això em fa sentir aïllada, dins d'una bombolla. Tonteries i maldecaps innecessaris, ho sé.
Em mire, em mire llargament a l'espill, i no em veig. Hi ha dies que no hi reconec res. En aquests dies el que em cal és una rutina, un objectiu a curt termini, distraccions que m'ajuden a no caure en l'abisme interior. M'amague de l'espill per tenir forces per seguir un dia més.

dimecres, 14 de juliol de 2010

To choose

When a man cannot choose he ceases to be a man. [...] Is a man who chooses the bad perhaps in some way better than a man who has the good imposed upon him?
[Anthony Burgess, A clockwork orange]

Elegir. Pareix que no, però és important. Encara que l'elecció siga la mateixa que allò que se t'ha imposat. La meua és l'elecció bàsica, eixa que es pren sense pensar-ho, perquè no hi ha res que pensar. La vida o a la mort, i punt; la resta d'eleccions, venen després.
A mi em van espentar al món quan jo encara no estava llesta, no em van deixar elegir. I sé que és una bobada, perquè elegiré la vida, no em queda altra; però he d'elegir-ho jo, estar-ne convençuda, no deixar-me portar, simplement, buscar les forces per seguir lluitant. Però la vida no espera: no pots parar-te a pensar i esperar que quan hages pres una decisió, la vida estarà esperant-te en el punt on la vas deixar. No pots perdre un curs perquè sinó no hi ha beca, no pots no treballar perquè sinó no tindràs de què viure, i així amb tot. I és en aquesta situació quan te n'adones de què és ser pobre: no poder tindre temps per plorar els teus. I encara com som dels afortunats que tenim treballar, no vull saber com s'ho farà la resta.

divendres, 21 de maig de 2010

Avís per a navegants o "qui no vulga pols que no vaja a l'era"

L'altre dia, en un atac d'higiene bloggaire, vaig decidir deixar d'abocar la meua merda (mamá, Pedrito ha dicho una palabrota) ací. Evidentment, no ho he aconseguit, però, a vore, què espereu (lectors hipotètics i improbables) d'un blog titulat "Dèries personals"? No és que tinga una dèria personal amb la mort, és més bé a l'inrevés.
Jo, tota bona voluntat, he intentat llegir un poc abans de dormir per distreure'm i no pensar. Si menges una llimona sense fer ganyotes ha sigut l'elecció (a pesar que he de llegir encara 41633 llibres de teoria de la literatura). He mirat l'índex: algú, jove i inexpert, l'havia ratllat (cosa que em dóna molta ràbia), però he decidit seguir els seus consells. No he llegit "Escabetx" perquè, al costat, amb cal·ligrafia digna dels Cuadernillos Rubio posa: "llorar". He llegit el primer conte, "L'altra vida". Un home que mor en un accident de cotxe no m'ajuda a evadir-me. Guiada per les anotacions he decidit llegir "Convalescència": una fletxa i posa: "no entinc vibrador" (suposem que voldria dir entenc). Un conte on apareixen vibradors no pot ser trist, he pensat, però el fet que un home trobe el vibrador de la seua dona quan li prepara el necesser que li ha de portar a l'hospital, on passa la nit amb son pare, el convalescent, tampoc em motiva massa. Tot i això, la innocència del lector anterior m'ha fet gràcia, i m'agradaria saber quina lectura ha fet del conte sense tenir en la seua enciclopèdia el concepte de vibrador.
Ho he intentat amb "La nostra guerra", però les guerres sempre van lligades a la mort, així què... Una gota viu la seua curta existència des que cau de l'aixeta fins que s'estampa en la pica en "Com dues gotes d'aigua"... la fugacitat de la vida, sí senyor.

Una personeta em fa fer arribar l'altre dia açò:
"Si patiu mal d'amors o qualsevol altre turment o maldecap i no voleu perjudicar la vostra salut amb alcohol o altres drogues, feu-me cas, busqueu una bona novel·la i submergiu-vos-hi. És un analgèsic infal·lible."
Sílvia Soler (Figueres 1961)

Pense que és una frase molt encertada, però, en aquests casos, hauríem de tindre algú que ens seleccionara la novel·la, algú que, com el lector jove i inexpert, ens diga quina lectura ens pot ser constructiva i quina destructiva. Així que he hagut de recórrer a una valor segur, Monzó (últimament estic més monzoniana que caldersiana, què li farem), que mai defrauda.


I el problema no és el recull, sóc jo. Potser algú veu un pessic d'humor en açò, però no ens enganyem: és àcid, cinisme i frivolitat. En alguna cosa m'he d'entretindre quan ja fa estona que el rellotge dels veïns ha fet cu-cut cu-cut i a mi no em ve la són (potser perquè ja he decidit que demà a classe...ta tia). Si menges una llimona sense fer ganyotes... jo crec que podria. Així que ja esteu avisats, si no us voleu enverinar amb les meues misèries, és tan fàcil com fer un clik.

dimarts, 11 de maig de 2010

Sempre seràs sa pensa de sa meva entranya

El dia que van cridar els de Mapfre per tal d'oferir-nos assitència psicològica, no vaig saber què dir, així que vaig dir que no. Si em tornaren a preguntar, demanaria un sparring. És l'única eixida que veig per a aquesta ràbia que em crema per dins i se me'n va pels braços cap als punys. Altres vegades, no sent res, res absolutament, com si tot dins meu s'haguera congelat; però després sempre torna la ràbia o la por. Moltes vegades la incredulitat s'apodera de mi: no m'ho crec, no crec que no el tornaré a veure; inconscientment, el crec a sa casa, treballant, vivint. El pitjor és quan la realitat em cau al damunt amb un pes insoportable, que em deixa abatida, sense esma per a res. I m'agafa la por, sobretot, por a oblidar. A oblidar el color dels seus ulls verds, la tos inconfussible quan pujava les escales de casa, la seua veu quan arribava i preguntava "què passa tronca?" o cantava ranxeres; l'olor quan eixia de la dutxa, el so del seu saxo o els seus roncs mentre nosaltres tres preniem café i arreglàvem el món.

dijous, 29 d’abril de 2010

The show must go on

El nostre temps a penes té el temps just
de sobreviure.
El temps de fer camí i el temps més llarg
del seu record.
El temps de dir que véns, fins que apareixes
victòria de la meva espera,
i el compte enrere, imprecís, mentre torna
el miratge.
El nostre temps, algun cop el cloem
entre les mans
a penes temps, a penes mans,
Mentre ens espera l’últim sol,
barranc amunt.

I a estones l’enfoquem amb l’objectiu,
com si vingués de mai o fos per sempre,
com si, per un instant, fora temps nostre:
el tronc recargolat que guanyà el foc,
el teu esguard de pou i jo al davant.
Un clic i prou entre la benaurança
mil·lenària d’aquests teixos.


[Instantània, Maria Josep Escrivà]


"La gent són ells", diu un aforisme de Fuster. I jo, sense saber-ho, hi creia fermament. Mai penses que certes coses et poden passar: les veus llunyanes, alienes a tu. I ara, ara que em sé part d'ells tinc por, pànic al que puga passar. I el més absurd de tot és que a mi no m'ha passat res. Pense en el que he perdut i plore, però és que si pense en el que ha perdut ell...no puc resistir-ho. Camine, parle, menge, ric, dorm...visc, i no em puc queixar. La gent diu: "ets forta, ho superaràs" i a mi em donen ganes de treure'ls els ulls. I quan em pregunten com estic, dic qualsevol cosa i faig un mig somrís, perquè no sóc capaç de dir la veritat; no puc parlar, per això escric. I quan intente parlar-ne és pitjor, perquè la gent em mira amb ulls espantats, pensant si faré alguna bogeria. I no, no cal patir, sóc molt educada, i si puc, els sofocons me'ls quede per a mi.

dimarts, 6 d’abril de 2010

Tic-tac

Minuts, hores, dies...
Em van caent a sobre, feixugament. El temps cada cop s'allunya més d'aquell moment fatídic, i jo només vull fer-lo recular, a l'abans, l'Abans en majúscules, quan ell era viu i les nostres penes petites i amables. I cada matí em pesa més, perquè a cada dia que passa veig més improbable que açò siga un malson.

dissabte, 27 de febrer de 2010

Diuen que la vida comença a la primavera...

Ahir, de camí al poble, vaig veure com els ametllers [armelers per a mi] havien començat a florir; tímidament, apenes algunes branques, lluny encara de la seua plenitud, però ahí estaven les flors, indicis de primavera...
Al terrat s'estava meravellosament bé, a més de 20 graus, amb un conte de Rodoreda, música d'ambient, l'escalfor a la pell com un abric de sol... Un equilibri total.
"Felicitat" pareixia escollit a propòsit per a aquell moment, encara que va ser fruit de la casualitat (veritat vertadera):


"Vindran les flors, pensava, i els dies blaus amb llargs crepuscles rosa, les onades tèbies de sol i els vestits clars; passaran trens curulls de gent amb els ulls brillants d'il·lusió de les grans vacances. Vindrà tot allò que duu el bon temps"

Em va vindre al cap eixa gran cançò d'Amanida peiot (clik ací per escoltar-la), que m'omple d'alegria...

"Obre les finestres, deixa't correr, que ja s'acosta el bon temps"

I com a la protagonista de "Felicitat", a mi el sol se'm puja al cap (a ella el soroll de l'aigua) i em fa imaginar coses que no són. Mentides dolces que em pujen al cel. Però avui els núvols m'han portat una bona dosi de realitat...

diumenge, 14 de febrer de 2010

Autodestrucció

Sent que la meua vida s'apropa perillosament a un forat negre que s'ho engolirà tot (tot?) i el més sorprenent és que no m'importaria. Sé que em deixe portar per les hormones, el cansament, l'stress i la decepció, però no crec estar dient cap mentida. Necessite canviar hàbits, projectes, rutines; desautomatitzar aquesta merda que no m'aporta res i que em destrueix. Ara Billie Holiday canta “I don't know why but I'm feeling so sad...” i desitjaria que els meus problemes es reduïren als seus, però no -encara que en part, s'hi afegeixen. El millor és que és culpa meua, jo ho he deixat podrir tot, per no viure el dia a dia amb els peus a terra: quan més amunt van els teus pensaments... més gran és l'hòstia que te pegues (açò s'explica fàcilment amb la llei de la gravitació universal). Malgrat tot, supose que no he perdut del tot l'esperança quan faig correccions al que he escrit i estic a mort amb el treball de medieval...


[mode emo-adolescent off]

Quasi me caic de la cadira quan amb el text seleccionat he vist la traducció del meu text al castellà: "Siento que mi vida se acerca peligrosament a un agujero negro que se lo ENGOLIRÀ todo". La veritat és que en castellà pareix més patètic encara (i això que pareixia impossible!). Tot i això, penge aquest post ací, en contra del meu sentit d'autoprotecció i del ridícul, per a que, si més no, algú s'enriga una miqueta.

dissabte, 23 de gener de 2010

Uns dies al poble

"M'imagino que el que fa al poble tan inhòspit és la indiferència, és a dir, precisament el fet que no hagi canviat res: cap riu de llàgrimes no l'ha inundat, cap cel negre no s'ha desplomat sobre els carrers... La gent camina com si res. Tot circula amb la indiferència que caracteritza els pobles i les ciutats, que no es mouen mai en funció dels morts, és a dir, no pas quan el mort es mor de forma individual"

[Un home de paraula, Imma Monsó]

No sé per on començar. Vaig al poble i no trobe el que em fa falta; sembla que ha de ser allí on trobar respostes, o consol, però no. No estic bé a casa i tampoc al carrer; em fa pànic que la gent em parle perquè podria ser catastròfic.
Els llibres i les pel·lícules m'ajuden, m'entretenen, però qualsevol cosa m'afecta massa. Realment he sentit la mort del Cometa, o potser no, i només és catarsi (oh, sí!) que m'ajuda a alliberar emocions.
Els nivells baixos de serotonina és relacionen amb els estats depressius (no crec arribar a aquests extrems, però no tinc res per saber quan la tristor esdevé depressió), així que intente fer pujar els meus nivells de serotonina: a la mínima que veig Sol, me'n puge al terrat; però aquests dies ha fet núvol; tinc tantes ganes que vinga el bon temps que ja no em pose tantes capes de roba, i com a conseqüència he arreplegat un constipat. Tinc un llibre que és titula "Más Platón y menos Prozac" però la veritat és que no sé com podria ajudar-me Plató -AÇÒ EM RECORDA QUE DEURIA ESTAR ESTUDIANT.

El Sol m'anima, però està núvol; he d'estudiar, però estan obrant una casa al mateix carrer (cosa que no ajuda a la meua poca capacitat de concentració); la música em reconforta, però m'he deixat el mp3 a Castelló. Uns dies al poble NO ha sigut una bona idea.

dijous, 14 de gener de 2010

Waiting for Godot

Que cadascú té el seu propi Godot sembla una cosa obvia; el problema radica en definir-lo. Suposant que soluciones aquest problema, quan coneixes el teu Godot només has d'esperar-lo, dia rere dia, fins que es decideixi a arribar, no? O potser ets més actiu que Vladimir i Estragón i et dediques a buscar-lo... I mentrestant, què? "Siempre encontramos alguna cosa que nos produce la sensación de existir, ¿no es cierto, Didi?" Anem fent coses simplement per omplir el buit.
D'altra banda, si l'esperes i no saps quina cara fa, estàs igualment venut, perquè no el reconeixeries, així que l'espera podria ser eterna. I si saps el que vols i no arriba mai? Potser el millor és no obsessionar-se amb Godot i fer agradable l'espera.

- Nos ahorcaremos mañana. A menos que venga Godot.
- ¿Y si viene?
- Nos habremos salvado.

diumenge, 3 de gener de 2010

Greatest things

Com un matí de Sol deliciós amb un llibre al terrat de casa, com el terrat mateix de casa, l'aire del matí per la finestra de bat a bat, fer plannings (i no seguir-los després), l'olor a canyella, un plat de fideus, el material escolar nou o uns llençols acabats de posar.
Quan no sé ben cap on tirar intente recuperar allò que sé que em farà sentir -o una mica millor. Els Nadals mai han sigut la meua època de l'any preferida, però després de meditar un poc -tampoc massa- he decidit deixar de queixar-me i intentar fer coses motivadores i/o de profit.
Com un caputxino, una vesprada freda furgant entre llibres, un matalap viscolàstic, un tallat amb conversa, un passeig pels camins de sempre o la música. La música... com aquesta.