Una estora morada, gran, que dóna caliu a l'estança, que fa que t'entren ganes de rebolcar-t'hi... Com aquella grisa i rasposa que teníem a la saleta. Una estora que ho cobria tot. Les vesprades d'hivern amb la llum de la làmpada de peu, la mare cosint, nosaltres per terra, damunt l'estora, jugant amb les fustetes o els clips, la tele de fons. I, així, hores i hores, vesprades i vesprades...
I tinc clar que a la casa dels meus somnis, eixa casa amb jardí, sense veïns i amb un gos enorme, hi haurà una estora d'aquestes, de les que fan caliu, de les que, en definitiva, fan casa.
Vull una estoreta d'eixes, però ja!!
ResponEliminaBesades, bonica!!
M.
Jo també en vull una. I en teniem una a casa meua quan erem petits. Al pis, no a la casa d'ara, hi havia una estora enooorme que cobria practicament tota la casa. Era una espècie de moqueta marró que els meus pares posaven a a l'hivern al menjador i a l'habitació dels joquets. M'encantava seure a terra i que ningú em bonegara per facilitar l'entrada al constipat.
ResponEliminaUn bes! i un altre i altre!! Una abraçada! :)
Disponible en Leroy Merlin ;)
ResponEliminaJajajajaja, eres bona, Marina, eres molt bona...
ResponEliminaUn bes gran!