dilluns, 28 d’octubre de 2013

De carn i ossos

"Uf... la sensació de pèrdua és terrible. comences per la logística, clar. com podràs treballar amb aquesta plorera continguda als pulmons, com passaràs el dia tot zombi sense poder parlar amb ningú, i pensant tots els detalls de totes les converses minut a minut repassant tots els segons d'una vida passada. Com podràs oblidar el cos que t'has fet teu a base de dormir-hi al costat, sense haver-te avesat mai a les virtuts d'una forma tan especial, la forma que vares reconèixer instantàniament el primer dia, ah sí, és de les que s'enrotllen amb els altres, una tia així mai s'enrotllaria amb mi, i després resulta que loca per tu. la sensació de pèrdua, cagat de merda, que et deia ella que no dormia, ni menjava i plorant tot el sant dia al sofà, tot per tu imbècil, i ara que ja no ho tens, ets incapaç de recordar com va ser que li digueres que no, perquè en algun moment ho hagueres de fer idiota, però tampoc te'n recordes, la qüestió és que ho tenies a la mà i ara és tan enfora que ja no saps ni com és. un cap perfecte, això si, aquell cap aeri que vares reconèixer de seguida com el cap que duen damunt les dones que mai s'enrotllen amb tu. i com vares ser tan tonto de passar d'un cas així, de què tenies por, la sensació de pèrdua és terrible, uf, és física i química, una puta braga, això ets el que ets ara, per haver fet les coses amb el cul, més que burro, transatlàntics desapareguts, avions en barrena, cotxes esclafats a l'autopista, núvols de formes irrecuperables, i avui capvespre què, no pots escriure, no pots parlar, no pots mirar, no pots menjar res, no pots dormir, no pots escoltar música, només ficar-te al llit a les sis quan ja rebentes i tapar-te el cap amb el coixí, si almenys poguessis plorar un poquet, o com a mínim que la pilota de tennis que dus a la gola desaparegués dues horetes i te poguessis oblidar de la veu que ressona amb la rialla aquell dia que estaves de tan bon humor i la feies riure sense parar amb tonteries woody allen, vas a la cuina a menjar ni que sigui una poma perquè el dejú ja te matxaca i vas marejat, i després et sorprens al carrer pensant la manera més pràctica i menys dolorosa de matar-te, si te deixes atropellar per un autocar igual quedes tetraplègic, o en coma, un d’aquells comes que no pots moure ni els ulls però ets conscient de tot el que et passa i no pots dir-li a l’infermera “sisplau, em mati” o un pot de pastilles, això mai funciona, després quatre dies a l’hospital i res, tallar-te les venes... al canell? L’únic que aconseguiries seria disseccionar-te un tendó. Després veus que no, que el que vols no és suïcidar-te, el que realment t’interessa es desaparèixer, però no en el sentit metafòric d’anar-te’n de viatge, simplement així com vas caminant mirant de cua d’ull les primeres xurris a la platja que fan topless, pum, desaparèixer, però no morir-te, saber tu mateix de la teva desaparició, el més paregut a l’home invisible, si, perfecte, un home invisible adormit. L’home invisible dormit, això mateix, ara seré l’home invisible adormit i els llençols es mouran sols quan m’aixequi al matí una mica confós per la invisibilitat sobtada, me prepararé el cafè amb llet i amb el subidon de la cafeïna te telefonaré per dir-te, hola guapa, com m’agradaria retrocedir en el temps i haver fet les coses bé, perdona’m tot, estic destrossat, només vull un final, que mos asserenem i parlem com persones civilitzades i que tanquem les coses bé, tranquil•la, m’he fet invisible i ara tot és diferent, quasi sempre estic adormit, sóc l’home adormit invisible i crec que si superam aquesta crisi podem tornar a començar, jo vull ser el teu home invisible i fer-te el sopar quan arribis destrossada de la feina, què vols, una truita a la francesa? Un poc de lletuga? I te ratllaré un poc de formatge maonès, ja veuràs, t’encantarà, t’he comprat aquella pel•lícula que t’agrada tant, El sol de membrillo, la mirarem al sofà i te faré un massatge als peus, venga acaba’t el sopar vols una copeta de vi? Mmm Ribera del Duero, especial per la meva nena i mos feim un piti després i miram la pel•li... ah que has quedat, ah que te dutxes, ah que no vius aquí, clar, sí, que estàs trista, enfadada i avorrida amb mi, però te jur que ara tot és diferent, sóc l’home adormit invisible, res preciosa, ja diràs coses, besos bombon. I quan tir el mòbil imaginari al sofà, ni home, ni adormit, ni invisible, sóc perfectament de carn i ossos i t’enyor com cent mamuts al galop."


Fragment d'El misteri de l'amor, Joan Miquel Oliver

dimarts, 6 de març de 2012

Un nom com una pedra de riu

No és el meu nom, és el nom que ell em deia. He continuat llegint fins que se m'han desdibuixat les lletres. En aquests quasi dos anys he aprés a fer moltes coses mentre plore, però llegir m'és impossible. Puc dutxar-me, escriure, cuinar, dormir, caminar, tocar la flauta, escurar... i un llarg etcètera.

Voldria que el teu record em fos la pau” escrivia Estellés, i sé que per a mi el seu mai ho serà, així com tantes coses que em remouen alguna cosa per dins, alguna cosa que abans fluïa i que ara és dura com una pedra, com un nom. I, en tot aquest temps, només ha tornat a fluir per un monstre d'ulls verds. “Elemental, ja ho sé”. És el que tenen aquestes coses.

No sé per què tot em porta al Coral Romput. Potser perquè m'és una banda sonora, un refugi on saps què trobaràs i ho busques, com si el dolor compartit alleujara el teu. La literatura és sempre, per a mi, un refugi. I potser la literatura m'ajude a portar la meua pedra a un altre lloc, a estimbar-la contra altres pedres i fer-la fluir.


Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja,
que he perdut el meu dret, vull dir, a l'alegria
que he perdut el meu dret, vull dir, a tu, a la teua
companyia, a la teua alegria de viure
.”

dimecres, 14 de desembre de 2011

Confiteor

Mea maxima culpa. Ho sé. Ho confesse. Quan li vaig fer aquella promesa, no m'hauria pogut imaginar que la trencaria d'aquesta manera. Estava molt malalta i pensàvem que d'aquella se'ns moria. Al seu llit, serena, hem va demanar que no renyirem mai, que ens havíem de mantenir units, la família. Jo li vaig dir que no patira, i vàrem tancar el tracte amb els tres besets de rigor a la mateixa galta.

I no sé què ha passat, què he fet tan malament per trencar aquella promesa tan prompte i de la pitjor manera possible, de la manera que mai haguera pogut imaginar. Hui faria 84 anys. Però només va arribar als 81. I em pregunte per què no va poder arribar als 98, com la seua amiga. Encara em quedarien 14 anys de sentir-me segura, de saber que sempre tinc un lloc on tornar, sense importar què passe.

Però ara el cercle es va tancant. A poc a poc, els ha anat tocant a tots, el torn. Ella esperava el seu tranquil·la, amb ganes i tot, diria. I potser sí, potser és millor així, vist com han anat les coses després.

Mea culpa, ho sé. Però no he sabut fer-ho millor. No sé per què la venjança no em fa sentir millor si no puc perdonar. No ho sé. I tampoc sé com canviar les coses, i cal dir que tampoc ho estic intentant massa. Mea culpa, novament.

dissabte, 15 d’octubre de 2011

El meu gran dolor no segueix el curs normal (física del dolor)

Resulta que hi ha categories de dolor. I pensareu, ara t'enteres? Doncs sí. Perquè jo no sabia que existien dolors de primera categoria, de segona categoria, de tercer categoria...
A la meua manera de veure-ho -la incorrecta, pel que sembla-, cadascú amb el seu dolor fa el que pot i se les espavila per a seguir vivint a la seua manera. Però resulta que, en algun lloc, deu haver-hi una unitat de mesura (del sistema internacional, per als de ciències) amb la que es pot mesurar i comparar. I va i si poses en la balança el meu dolor, aquest és un dolor de segona. I, òbviament, davant un dolor de primera, el de segona no és res. No importa que vinga provocat per la mateixa pèrdua, seguirà sent de segona, i a ulls del món, pesarà menys. I a mi em venen unes ganes enormes d'agafar aquesta balança i estampar-la contra una paret.

De manera que tenim la massa. Però tots sabem que pes i massa no són una mateixa cosa. Recordeu aquella fórmula de p= m · g? Aquesta “g” és la força de la gravetat. No és el mateix el pes d'un mateix cos a la Terra que a la Lluna. A la Terra, “g” és igual a 9'8, però a la Lluna és de 1'8 (si no recorde malament). Doncs resulta que jo sóc com la Lluna – o això diuen- així que el pes del dolor per a mi és més menut. La gent em diu la típica frase de: “ets forta, ho superaràs”. I a mi m'entren unes ganes immenses d'agafar una pala com eixes que s'usen en les pel·lícules americanes per enterrar els veïns al jardí i estampar-li-la a eixa persona en tota la cara. Perquè hi ha coses que no es poden superar: simplement aprens a viure amb el teu dolor.

I parlant de tot i de res, si teniu ganes de drama, aneu a veure Tòquio blues/Norwegian Wood/Noruwei no mori. Naoko i Watanabe comparteixen un mateix dolor, però cadascun fa amb ell el que pot...

dissabte, 23 de juliol de 2011

Sant Gatxo

03:49 am. Fa uns minuts feia el gos tot esperant la son: estirada al llit, escoltant música tranquil·la. De sobte, la típica cançó que no saps què fa al teu MP3 i que, normalment, canvies sense parar a escoltar-la. Però aquesta volta l'he escoltada sense cap motiu en especial:

“Intente recordar la llum que hi havia en els teus ulls poc abans de marxar i tots els bons moments que tu em vas regalar”

I recorde eixos ulls blaus-verds i el dia que va vindre a veure el meu pis. Jo en tenia ganes, volia que sapiguera on vivia. Ell fumant abocat a la finestra, la seua roba bruta en la meua maleta i un adéu ràpid, d'eixos de “fins prompte”, a la parada de tramvia de Benimaclet. Les campanes del poble toquen les 4 de la matinada.

dilluns, 2 de maig de 2011

Qué rico el mambo

Recorde aquell dia: va venir amb el disc embolicat de regal, era el meu aniversari. Recorde obrir-lo i fer cara de pomes agres. Escoltar-lo i pensar, com és possible que pense que açò m'agradaria?
El temps li ha donat la raó. Set anys després, vaig anar el dia del meu aniversari a comprar-me el nou CD d'Obrint pas. El sent com un regal seu, el CD i també la música en general. Si no fóra per ell, potser la música no tindria un paper tan rellevant en la meua vida. Potser, enlloc de músic, seria ciclista o ballaria tangos, ves a saber.
Però no, vam ser músics, i ací estic escoltant aquelles cançons que em va recomanar. I el trobe a faltar. En aquests moments, el seu suport incondicional m'és imprescindible. Ell creia en mi, i jo, a vegades, no ho faig. I saber que hi ha algú darrere que t'ajudarà si les coses van malament, tranquil·litza i et dona la força que de vegades es perdre.
I, dins d'aquell CD, també hi havia un cartell que deia:

"No et limites a contemplar
aquestes hores que ara vénen,
baixa al carrer i participa.
No podran res davant d'un poble
unit, alegre i combatiu"

D'un tal Vicent Andrés Estellés que jo, aleshores, no coneixia.

dimecres, 30 de març de 2011

Cos mortal

Així com cell qui és jutjat a mort, A.March.

Trinquet dels Cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies,
Barques, Trànsits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís,
Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat,
Mercé, Lope de Vega, Colom, Campanares,
Palau, Almirall, Xàtiva, Cabillers, Avellanes,
Pouet de Sant Vicent, Cavallers, Sant Miquel,
Roters, Sant Nicolau, Samaniego, Serrans,
Rellotge Vell, Sant Jaume, Juristes, Llibertat,
Soledat, Ballesters, Bonaire, Quart de dins,
Blanqueries, Llanterna, l'Albereda, Correus,
Nules, Monteolivet, Gil i Morte, Espartero,
Miracle, Cordellats, Misser Mascó, Minyana,
el Portal de Valldigna, Porxets, Soguers, Navellos,
Querol, Reina Cristina, Mayans i Ciscar, Temple,
Ponts de la Trinitat, del Real, de la Mar,
d'Aragó, dels Serrans, de Sant Josep, de l'Àngel.

I l'Avenida del Doncel Luis Felipe Garcia Sanchiz.

Dins Llibre de Meravelles, de Vicent Andrés Estellés M'encanten els congressos, les xarrades, els cursets, algunes classes. Tot allò que m'aporte més que coneixement, curiositat, que em desperte les ganes de fer coses, de llegir, d'aprendre. En aquesta ocasió, el congrés anava sobre el poeta Vicent Andrés Estellés. En concret, la pel·lícula Cos mortal fou la que em provocà una mena de reacció, de despertar. Un cant a la vida, sí senyor, això és la poesia d'Estellés, l'alegria de les xicotetes coses. I m'entren ganes de recórrer aquests carrers, l'esquelet de València, de conèixer les històries que amaguen, les vides que s'hi viuen. De viure la poesia, de creure-hi.