Diuen que la vida comença a la primavera...

Ahir, de camí al poble, vaig veure com els ametllers [armelers per a mi] havien començat a florir; tímidament, apenes algunes branques, lluny encara de la seua plenitud, però ahí estaven les flors, indicis de primavera...
Al terrat s'estava meravellosament bé, a més de 20 graus, amb un conte de Rodoreda, música d'ambient, l'escalfor a la pell com un abric de sol... Un equilibri total.
"Felicitat" pareixia escollit a propòsit per a aquell moment, encara que va ser fruit de la casualitat (veritat vertadera):

"Vindran les flors, pensava, i els dies blaus amb llargs crepuscles rosa, les onades tèbies de sol i els vestits clars; passaran trens curulls de gent amb els ulls brillants d'il·lusió de les grans vacances. Vindrà tot allò que duu el bon temps"

Em va vindre al cap eixa gran cançò d'Amanida peiot (clik ací per escoltar-la), que m'omple d'alegria...

"Obre les finestres, deixa't correr, que ja s'acosta el bon temps"

I com a la protagonista de "Felicitat", a mi el sol se'm puja al cap (a ella el soroll de l'aigua) i em fa imaginar coses que no són. Mentides dolces que em pujen al cel. Però avui els núvols m'han portat una bona dosi de realitat...

Autodestrucció

Sent que la meua vida s'apropa perillosament a un forat negre que s'ho engolirà tot (tot?) i el més sorprenent és que no m'importaria. Sé que em deixe portar per les hormones, el cansament, l'stress i la decepció, però no crec estar dient cap mentida. Necessite canviar hàbits, projectes, rutines; desautomatitzar aquesta merda que no m'aporta res i que em destrueix. Ara Billie Holiday canta “I don't know why but I'm feeling so sad...” i desitjaria que els meus problemes es reduïren als seus, però no -encara que en part, s'hi afegeixen. El millor és que és culpa meua, jo ho he deixat podrir tot, per no viure el dia a dia amb els peus a terra: quan més amunt van els teus pensaments... més gran és l'hòstia que te pegues (açò s'explica fàcilment amb la llei de la gravitació universal). Malgrat tot, supose que no he perdut del tot l'esperança quan faig correccions al que he escrit i estic a mort amb el treball de medieval...


[mode emo-adolescent off]

Quasi me caic de la cadira quan amb el text seleccionat he vist la traducció del meu text al castellà: "Siento que mi vida se acerca peligrosament a un agujero negro que se lo ENGOLIRÀ todo". La veritat és que en castellà pareix més patètic encara (i això que pareixia impossible!). Tot i això, penge aquest post ací, en contra del meu sentit d'autoprotecció i del ridícul, per a que, si més no, algú s'enriga una miqueta.