dimecres, 30 de març de 2011

Cos mortal

Així com cell qui és jutjat a mort, A.March.

Trinquet dels Cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies,
Barques, Trànsits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís,
Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat,
Mercé, Lope de Vega, Colom, Campanares,
Palau, Almirall, Xàtiva, Cabillers, Avellanes,
Pouet de Sant Vicent, Cavallers, Sant Miquel,
Roters, Sant Nicolau, Samaniego, Serrans,
Rellotge Vell, Sant Jaume, Juristes, Llibertat,
Soledat, Ballesters, Bonaire, Quart de dins,
Blanqueries, Llanterna, l'Albereda, Correus,
Nules, Monteolivet, Gil i Morte, Espartero,
Miracle, Cordellats, Misser Mascó, Minyana,
el Portal de Valldigna, Porxets, Soguers, Navellos,
Querol, Reina Cristina, Mayans i Ciscar, Temple,
Ponts de la Trinitat, del Real, de la Mar,
d'Aragó, dels Serrans, de Sant Josep, de l'Àngel.

I l'Avenida del Doncel Luis Felipe Garcia Sanchiz.

Dins Llibre de Meravelles, de Vicent Andrés Estellés M'encanten els congressos, les xarrades, els cursets, algunes classes. Tot allò que m'aporte més que coneixement, curiositat, que em desperte les ganes de fer coses, de llegir, d'aprendre. En aquesta ocasió, el congrés anava sobre el poeta Vicent Andrés Estellés. En concret, la pel·lícula Cos mortal fou la que em provocà una mena de reacció, de despertar. Un cant a la vida, sí senyor, això és la poesia d'Estellés, l'alegria de les xicotetes coses. I m'entren ganes de recórrer aquests carrers, l'esquelet de València, de conèixer les històries que amaguen, les vides que s'hi viuen. De viure la poesia, de creure-hi.

dimecres, 23 de març de 2011

Turons com elefants blancs

Sóc de l'opinió que la insinuació és una de les millors coses que hi ha. Dir les coses clares és massa fàcil, en el sentit que no posa cap tipus de resistència per a que s'entenga el missatge, no deixa espai per al misteri. I sense misteri no hi ha desig, i sense desig és tot tan trist... No estic parlant de res sexual (o sí però preferisc insinuar-ho només). Parle de desig de conèixer, de saber, d'entendre. De dir a mitges esperant que s'entenga el missatge...o no.
Avui justet, en una xarrada, s'ha tractat aquest tema per damunt en l'obra de Rodoreda, que té eixe estil tan particular d'ella que et fa saber les coses sense dir-les, trobar els sentiments sense necessitat de posar-los un nom. Perquè sí, així és la vida, sents i sents, i potser a vegades pots nombrar-ho i d'altres no. I a la literatura hauria de ser igual, o a mi m'agrada que ho siga, vaja. No vull que em diguen què senten ("avui la X estava trista"), sinó que m'ho facen entendre, que em diguen que "es mirava les coses d'una mena de manera" i veure que potser no és res o que potser ho és tot, que no té nom i no li cal.


L'escala fosca del desig no té barana
Maria-Mercè Marçal