Confiteor

Mea maxima culpa. Ho sé. Ho confesse. Quan li vaig fer aquella promesa, no m'hauria pogut imaginar que la trencaria d'aquesta manera. Estava molt malalta i pensàvem que d'aquella se'ns moria. Al seu llit, serena, hem va demanar que no renyirem mai, que ens havíem de mantenir units, la família. Jo li vaig dir que no patira, i vàrem tancar el tracte amb els tres besets de rigor a la mateixa galta.

I no sé què ha passat, què he fet tan malament per trencar aquella promesa tan prompte i de la pitjor manera possible, de la manera que mai haguera pogut imaginar. Hui faria 84 anys. Però només va arribar als 81. I em pregunte per què no va poder arribar als 98, com la seua amiga. Encara em quedarien 14 anys de sentir-me segura, de saber que sempre tinc un lloc on tornar, sense importar què passe.

Però ara el cercle es va tancant. A poc a poc, els ha anat tocant a tots, el torn. Ella esperava el seu tranquil·la, amb ganes i tot, diria. I potser sí, potser és millor així, vist com han anat les coses després.

Mea culpa, ho sé. Però no he sabut fer-ho millor. No sé per què la venjança no em fa sentir millor si no puc perdonar. No ho sé. I tampoc sé com canviar les coses, i cal dir que tampoc ho estic intentant massa. Mea culpa, novament.

Qué rico el mambo

Recorde aquell dia: va venir amb el disc embolicat de regal, era el meu aniversari. Recorde obrir-lo i fer cara de pomes agres. Escoltar-lo i pensar, com és possible que pense que açò m'agradaria?
El temps li ha donat la raó. Set anys després, vaig anar el dia del meu aniversari a comprar-me el nou CD d'Obrint pas. El sent com un regal seu, el CD i també la música en general. Si no fóra per ell, potser la música no tindria un paper tan rellevant en la meua vida. Potser, enlloc de músic, seria ciclista o ballaria tangos, ves a saber.
Però no, vam ser músics, i ací estic escoltant aquelles cançons que em va recomanar. I el trobe a faltar. En aquests moments, el seu suport incondicional m'és imprescindible. Ell creia en mi, i jo, a vegades, no ho faig. I saber que hi ha algú darrere que t'ajudarà si les coses van malament, tranquil·litza i et dona la força que de vegades es perdre.
I, dins d'aquell CD, també hi havia un cartell que deia:

"No et limites a contemplar
aquestes hores que ara vénen,
baixa al carrer i participa.
No podran res davant d'un poble
unit, alegre i combatiu"

D'un tal Vicent Andrés Estellés que jo, aleshores, no coneixia.