Sempre seràs sa pensa de sa meva entranya

El dia que van cridar els de Mapfre per tal d'oferir-nos assitència psicològica, no vaig saber què dir, així que vaig dir que no. Si em tornaren a preguntar, demanaria un sparring. És l'única eixida que veig per a aquesta ràbia que em crema per dins i se me'n va pels braços cap als punys. Altres vegades, no sent res, res absolutament, com si tot dins meu s'haguera congelat; però després sempre torna la ràbia o la por. Moltes vegades la incredulitat s'apodera de mi: no m'ho crec, no crec que no el tornaré a veure; inconscientment, el crec a sa casa, treballant, vivint. El pitjor és quan la realitat em cau al damunt amb un pes insoportable, que em deixa abatida, sense esma per a res. I m'agafa la por, sobretot, por a oblidar. A oblidar el color dels seus ulls verds, la tos inconfussible quan pujava les escales de casa, la seua veu quan arribava i preguntava "què passa tronca?" o cantava ranxeres; l'olor quan eixia de la dutxa, el so del seu saxo o els seus roncs mentre nosaltres tres preniem café i arreglàvem el món.