Minuts, hores, dies...
Em van caent a sobre, feixugament. El temps cada cop s'allunya més d'aquell moment fatídic, i jo només vull fer-lo recular, a l'abans, l'Abans en majúscules, quan ell era viu i les nostres penes petites i amables. I cada matí em pesa més, perquè a cada dia que passa veig més improbable que açò siga un malson.
...
ResponEliminaNo sé què dir-te, ni tan sols sé per què et comente, perquè no sé de què serviria... Si em permets compartir aquest instant, mentre lligues voldria fer moltes coses; però sols entenc dos llenguatges: la música i les paraules:
Les ales del príncep daurat brillaven dalt,
aquell dia tornà el blau a la mar,
i suraven desitjos en l'immens llac
i altres impossibles pregàries.
L'àngel observà la transparència de les llàgrimes,
tota l'enormitat el consumia:
dolor, culpa, tristesa, ànsia...
Alçà el seu diví cap mentre onades salades
reflectien acomiadaments no desitjats.
I va cridar més enllà:
"Viu la vida que estimes i estima la vida que vius"
Un somrís dibuixat.
Un somni estripat.
Un color sagnat.
I... un començament,
un nou esdeveniment...
Més enllà, qui sap...?
Aquell àngel s'enlairà,
però resta una emprenta on va caminar.
Ell estima. Ell viu.
Ara, endavant.
Reina, qualsevol cosa, ja saps que estem tots ací. Un besot de part de tots i totes. Per al que calga... Truca si vols :)
PD: sent que siga tan pobre en l'intent. Ha sigut espontàni... sols espere que estigues bé i