dimecres, 14 de desembre de 2011

Confiteor

Mea maxima culpa. Ho sé. Ho confesse. Quan li vaig fer aquella promesa, no m'hauria pogut imaginar que la trencaria d'aquesta manera. Estava molt malalta i pensàvem que d'aquella se'ns moria. Al seu llit, serena, hem va demanar que no renyirem mai, que ens havíem de mantenir units, la família. Jo li vaig dir que no patira, i vàrem tancar el tracte amb els tres besets de rigor a la mateixa galta.

I no sé què ha passat, què he fet tan malament per trencar aquella promesa tan prompte i de la pitjor manera possible, de la manera que mai haguera pogut imaginar. Hui faria 84 anys. Però només va arribar als 81. I em pregunte per què no va poder arribar als 98, com la seua amiga. Encara em quedarien 14 anys de sentir-me segura, de saber que sempre tinc un lloc on tornar, sense importar què passe.

Però ara el cercle es va tancant. A poc a poc, els ha anat tocant a tots, el torn. Ella esperava el seu tranquil·la, amb ganes i tot, diria. I potser sí, potser és millor així, vist com han anat les coses després.

Mea culpa, ho sé. Però no he sabut fer-ho millor. No sé per què la venjança no em fa sentir millor si no puc perdonar. No ho sé. I tampoc sé com canviar les coses, i cal dir que tampoc ho estic intentant massa. Mea culpa, novament.

dissabte, 15 d’octubre de 2011

El meu gran dolor no segueix el curs normal (física del dolor)

Resulta que hi ha categories de dolor. I pensareu, ara t'enteres? Doncs sí. Perquè jo no sabia que existien dolors de primera categoria, de segona categoria, de tercer categoria...
A la meua manera de veure-ho -la incorrecta, pel que sembla-, cadascú amb el seu dolor fa el que pot i se les espavila per a seguir vivint a la seua manera. Però resulta que, en algun lloc, deu haver-hi una unitat de mesura (del sistema internacional, per als de ciències) amb la que es pot mesurar i comparar. I va i si poses en la balança el meu dolor, aquest és un dolor de segona. I, òbviament, davant un dolor de primera, el de segona no és res. No importa que vinga provocat per la mateixa pèrdua, seguirà sent de segona, i a ulls del món, pesarà menys. I a mi em venen unes ganes enormes d'agafar aquesta balança i estampar-la contra una paret.

De manera que tenim la massa. Però tots sabem que pes i massa no són una mateixa cosa. Recordeu aquella fórmula de p= m · g? Aquesta “g” és la força de la gravetat. No és el mateix el pes d'un mateix cos a la Terra que a la Lluna. A la Terra, “g” és igual a 9'8, però a la Lluna és de 1'8 (si no recorde malament). Doncs resulta que jo sóc com la Lluna – o això diuen- així que el pes del dolor per a mi és més menut. La gent em diu la típica frase de: “ets forta, ho superaràs”. I a mi m'entren unes ganes immenses d'agafar una pala com eixes que s'usen en les pel·lícules americanes per enterrar els veïns al jardí i estampar-li-la a eixa persona en tota la cara. Perquè hi ha coses que no es poden superar: simplement aprens a viure amb el teu dolor.

I parlant de tot i de res, si teniu ganes de drama, aneu a veure Tòquio blues/Norwegian Wood/Noruwei no mori. Naoko i Watanabe comparteixen un mateix dolor, però cadascun fa amb ell el que pot...

dissabte, 23 de juliol de 2011

Sant Gatxo

03:49 am. Fa uns minuts feia el gos tot esperant la son: estirada al llit, escoltant música tranquil·la. De sobte, la típica cançó que no saps què fa al teu MP3 i que, normalment, canvies sense parar a escoltar-la. Però aquesta volta l'he escoltada sense cap motiu en especial:

“Intente recordar la llum que hi havia en els teus ulls poc abans de marxar i tots els bons moments que tu em vas regalar”

I recorde eixos ulls blaus-verds i el dia que va vindre a veure el meu pis. Jo en tenia ganes, volia que sapiguera on vivia. Ell fumant abocat a la finestra, la seua roba bruta en la meua maleta i un adéu ràpid, d'eixos de “fins prompte”, a la parada de tramvia de Benimaclet. Les campanes del poble toquen les 4 de la matinada.

dilluns, 2 de maig de 2011

Qué rico el mambo

Recorde aquell dia: va venir amb el disc embolicat de regal, era el meu aniversari. Recorde obrir-lo i fer cara de pomes agres. Escoltar-lo i pensar, com és possible que pense que açò m'agradaria?
El temps li ha donat la raó. Set anys després, vaig anar el dia del meu aniversari a comprar-me el nou CD d'Obrint pas. El sent com un regal seu, el CD i també la música en general. Si no fóra per ell, potser la música no tindria un paper tan rellevant en la meua vida. Potser, enlloc de músic, seria ciclista o ballaria tangos, ves a saber.
Però no, vam ser músics, i ací estic escoltant aquelles cançons que em va recomanar. I el trobe a faltar. En aquests moments, el seu suport incondicional m'és imprescindible. Ell creia en mi, i jo, a vegades, no ho faig. I saber que hi ha algú darrere que t'ajudarà si les coses van malament, tranquil·litza i et dona la força que de vegades es perdre.
I, dins d'aquell CD, també hi havia un cartell que deia:

"No et limites a contemplar
aquestes hores que ara vénen,
baixa al carrer i participa.
No podran res davant d'un poble
unit, alegre i combatiu"

D'un tal Vicent Andrés Estellés que jo, aleshores, no coneixia.

dimecres, 30 de març de 2011

Cos mortal

Així com cell qui és jutjat a mort, A.March.

Trinquet dels Cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies,
Barques, Trànsits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís,
Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat,
Mercé, Lope de Vega, Colom, Campanares,
Palau, Almirall, Xàtiva, Cabillers, Avellanes,
Pouet de Sant Vicent, Cavallers, Sant Miquel,
Roters, Sant Nicolau, Samaniego, Serrans,
Rellotge Vell, Sant Jaume, Juristes, Llibertat,
Soledat, Ballesters, Bonaire, Quart de dins,
Blanqueries, Llanterna, l'Albereda, Correus,
Nules, Monteolivet, Gil i Morte, Espartero,
Miracle, Cordellats, Misser Mascó, Minyana,
el Portal de Valldigna, Porxets, Soguers, Navellos,
Querol, Reina Cristina, Mayans i Ciscar, Temple,
Ponts de la Trinitat, del Real, de la Mar,
d'Aragó, dels Serrans, de Sant Josep, de l'Àngel.

I l'Avenida del Doncel Luis Felipe Garcia Sanchiz.

Dins Llibre de Meravelles, de Vicent Andrés Estellés M'encanten els congressos, les xarrades, els cursets, algunes classes. Tot allò que m'aporte més que coneixement, curiositat, que em desperte les ganes de fer coses, de llegir, d'aprendre. En aquesta ocasió, el congrés anava sobre el poeta Vicent Andrés Estellés. En concret, la pel·lícula Cos mortal fou la que em provocà una mena de reacció, de despertar. Un cant a la vida, sí senyor, això és la poesia d'Estellés, l'alegria de les xicotetes coses. I m'entren ganes de recórrer aquests carrers, l'esquelet de València, de conèixer les històries que amaguen, les vides que s'hi viuen. De viure la poesia, de creure-hi.

dimecres, 23 de març de 2011

Turons com elefants blancs

Sóc de l'opinió que la insinuació és una de les millors coses que hi ha. Dir les coses clares és massa fàcil, en el sentit que no posa cap tipus de resistència per a que s'entenga el missatge, no deixa espai per al misteri. I sense misteri no hi ha desig, i sense desig és tot tan trist... No estic parlant de res sexual (o sí però preferisc insinuar-ho només). Parle de desig de conèixer, de saber, d'entendre. De dir a mitges esperant que s'entenga el missatge...o no.
Avui justet, en una xarrada, s'ha tractat aquest tema per damunt en l'obra de Rodoreda, que té eixe estil tan particular d'ella que et fa saber les coses sense dir-les, trobar els sentiments sense necessitat de posar-los un nom. Perquè sí, així és la vida, sents i sents, i potser a vegades pots nombrar-ho i d'altres no. I a la literatura hauria de ser igual, o a mi m'agrada que ho siga, vaja. No vull que em diguen què senten ("avui la X estava trista"), sinó que m'ho facen entendre, que em diguen que "es mirava les coses d'una mena de manera" i veure que potser no és res o que potser ho és tot, que no té nom i no li cal.


L'escala fosca del desig no té barana
Maria-Mercè Marçal

diumenge, 27 de febrer de 2011

Diumenge

Ahir estava decidida a reviure. Vaig eixir a passejar per la ciutat i a comprar uns llibres, però el dia no acompanyava i no vaig trobar el llibre que buscava. Tenia ganes de llegir Rodoreda, de pensar en dies d'estiu i en els colors de les flors, d'imaginar el Sol en la pell. Tot s'ho ha emportat aquest vent, que entra per les ranures de les finestres i fa estar el gat neguitós. Els diumenges tenen aquestes coses. Així que de moment estic a l'espera que el bon temps vinga per quedar-se.

dissabte, 5 de febrer de 2011

Vint-i-dos eternament

Volia escriure alguna cosa, però no m'ixen les paraules, de manera que vaig a posar el pilot automàtic i a intenar no pensar-hi massa.