Una tempesta (I)

"-Que què sento? Mira, a veure... Sentir, sentir, no sento res. Però -es precipita a afegir- no és res contra la teua persona. Suposo que ja havies notat la meua... indiferència, ¿oi?
-No... No.
-¿No la notes?
-No!
-D'ençà que estic de dol, sento envers tot i tothom una indiferència... Voldria qualificar-la, però no puc posar-li cap adjectiu. -En efecte, les passions s'han esmorteït, Els ganivets s'han anat esmussant, els afectes s'han esponjat, benèvols envers els amics, indulgents i distants envers els Desconeguts."

I és que, de vegades, la literatura té aquestes coses. La catarsi, segons el DIEC, és la "purificació alliberadora de les emocions primàries, com ara la culpa o la por, mitjançant la contemplació d’una obra, d’una tragèdia". És una bona retafila de paraulotes que cadascú pot considerar més o menys encertades (alliberadora? de veritat?).
Sara Surp és una escriptora que va a parlar a un acte literari. De camí, amb el cotxe, ha de parar a causa d'una tempesta. També parada, hi ha una ambulància que un xic jove que ha mort. L'únic que porta a sobre és un mòbil, on ha arribat un sms on l'emissor diu que estarà a l'acte literari. L'escriptora, que ha patit/està patint una pèrdua, decideix allargar tant com puga la xerrada perquè

"no està segura que el dol sigui una etapa que s'acaba. Ni tan sols és segur que s'acabi mai. El que és segur, en canvi, és que a la persona que ha deixat el sopar al forn se li acaba una vida, i vet aquí que està a les seues mans perllongar-la una mica, una mica més."

i mentrestant pensa qui dels presents serà l'emissor d'aquell sms, aquell qui "està vivint els darrers minuts d'una vida que no tornarà mai més". La vida d'abans coneguda s'acaba i, d'alguna manera que encara no he descobert, cal encetar-ne una de nova. Amb el que no estic gens d'acord és amb això d'endarrerir el moment de conèixer "l'Esdeveniment que marcarà un abans i un després". Almenys, per a mi, no té cap sentit. Recorde aquelles dues hores d'ignorància i les veig com les hores més absurdes de la meua vida. I, de vegades, quan ho pense, m'agafa una por immensa: por a que alguna altra cosa horrible haja passat i jo encara no ho sàpiga.

Uns dies al poble

"M'imagino que el que fa al poble tan inhòspit és la indiferència, és a dir, precisament el fet que no hagi canviat res: cap riu de llàgrimes no l'ha inundat, cap cel negre no s'ha desplomat sobre els carrers... La gent camina com si res. Tot circula amb la indiferència que caracteritza els pobles i les ciutats, que no es mouen mai en funció dels morts, és a dir, no pas quan el mort es mor de forma individual"

[Un home de paraula, Imma Monsó]

No sé per on començar. Vaig al poble i no trobe el que em fa falta; sembla que ha de ser allí on trobar respostes, o consol, però no. No estic bé a casa i tampoc al carrer; em fa pànic que la gent em parle perquè podria ser catastròfic.
Els llibres i les pel·lícules m'ajuden, m'entretenen, però qualsevol cosa m'afecta massa. Realment he sentit la mort del Cometa, o potser no, i només és catarsi (oh, sí!) que m'ajuda a alliberar emocions.
Els nivells baixos de serotonina és relacionen amb els estats depressius (no crec arribar a aquests extrems, però no tinc res per saber quan la tristor esdevé depressió), així que intente fer pujar els meus nivells de serotonina: a la mínima que veig Sol, me'n puge al terrat; però aquests dies ha fet núvol; tinc tantes ganes que vinga el bon temps que ja no em pose tantes capes de roba, i com a conseqüència he arreplegat un constipat. Tinc un llibre que és titula "Más Platón y menos Prozac" però la veritat és que no sé com podria ajudar-me Plató -AÇÒ EM RECORDA QUE DEURIA ESTAR ESTUDIANT.

El Sol m'anima, però està núvol; he d'estudiar, però estan obrant una casa al mateix carrer (cosa que no ajuda a la meua poca capacitat de concentració); la música em reconforta, però m'he deixat el mp3 a Castelló. Uns dies al poble NO ha sigut una bona idea.