Sóc de l'opinió que la insinuació és una de les millors coses que hi ha. Dir les coses clares és massa fàcil, en el sentit que no posa cap tipus de resistència per a que s'entenga el missatge, no deixa espai per al misteri. I sense misteri no hi ha desig, i sense desig és tot tan trist... No estic parlant de res sexual (o sí però preferisc insinuar-ho només). Parle de desig de conèixer, de saber, d'entendre. De dir a mitges esperant que s'entenga el missatge...o no.
Avui justet, en una xarrada, s'ha tractat aquest tema per damunt en l'obra de Rodoreda, que té eixe estil tan particular d'ella que et fa saber les coses sense dir-les, trobar els sentiments sense necessitat de posar-los un nom. Perquè sí, així és la vida, sents i sents, i potser a vegades pots nombrar-ho i d'altres no. I a la literatura hauria de ser igual, o a mi m'agrada que ho siga, vaja. No vull que em diguen què senten ("avui la X estava trista"), sinó que m'ho facen entendre, que em diguen que "es mirava les coses d'una mena de manera" i veure que potser no és res o que potser ho és tot, que no té nom i no li cal.
L'escala fosca del desig no té barana
Maria-Mercè Marçal
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada