diumenge, 24 d’octubre del 2010

Albat dixit

-De nit -digué-, durant les llargues hores d'insomni, mentre els altres han perdut la consciència i travessen escenes desitjades o terrorífiques o banals, mentre escoltes el vent o la pluja o les ones o el lladruc d'un gos al lluny, experimentaràs, germà, el dolor, el privilegi de la lucidesa. Des de la fosca, des del buit, pensà, germà, en mi: projecte abandonat, pel·licula velada, veu no enregistrada, nom sense rostre. Pensa en mi, també, durant el vaivé incosncient que t'arrosega cada dia, quan la quotidianitat i la llum del sol t'enceguen i et distrauen de tu. Autura't, aboca't a un espill. Mira't, mira't llargament. Sentiràs la meua veu morta que mai no parlà i et parlarà a tu, des de tu i per a tu, contra tu i a favor teu. I aleshores podràs fer-ne cas o no, però estaràs triant, privilegi de pocs, car escassos són els vius que trien, o que s'escolten a si mateixos. I la teua vida serà teua i tu seràs teu, i només tu dibuixaràs el teu futur, aquell futur que jo no he tingut i que tu pots, oh Escollit, aprofitar o malmetre.

L'home manuscrit, Manuel Baixauli

Ho acceptes com un privilegi. Ser conscient d'u mateix, vull dir. Però, quan t'atures a pensar-ho... no seria més feliç vivint en la "ignorància"? Sense aquests dubtes, sense aquesta inseguretat, sense aquesta buidor que es sent al ser conscient d'u mateix i trobar-se tan desemparat, tan sol al món.
De vegaes, i només de vegades, em meravelle del món, del complicat que és que estiguem ací. La majoria de vegades em sent a punt de caure d'un gran precipici i, de vegades, poques vegades, trobem algú que t'acompanya fent equilibris al límit; però sé que també és una il·lusió: mai toquem res ni ningú, ho diu la física; com a molt, els nostres electrons es freguen. I això em fa sentir aïllada, dins d'una bombolla. Tonteries i maldecaps innecessaris, ho sé.
Em mire, em mire llargament a l'espill, i no em veig. Hi ha dies que no hi reconec res. En aquests dies el que em cal és una rutina, un objectiu a curt termini, distraccions que m'ajuden a no caure en l'abisme interior. M'amague de l'espill per tenir forces per seguir un dia més.