No és el meu nom, és el nom que ell em deia. He continuat llegint fins que se m'han desdibuixat les lletres. En aquests quasi dos anys he aprés a fer moltes coses mentre plore, però llegir m'és impossible. Puc dutxar-me, escriure, cuinar, dormir, caminar, tocar la flauta, escurar... i un llarg etcètera.
“Voldria que el teu record em fos la pau” escrivia Estellés, i sé que per a mi el seu mai ho serà, així com tantes coses que em remouen alguna cosa per dins, alguna cosa que abans fluïa i que ara és dura com una pedra, com un nom. I, en tot aquest temps, només ha tornat a fluir per un monstre d'ulls verds. “Elemental, ja ho sé”. És el que tenen aquestes coses.
No sé per què tot em porta al Coral Romput. Potser perquè m'és una banda sonora, un refugi on saps què trobaràs i ho busques, com si el dolor compartit alleujara el teu. La literatura és sempre, per a mi, un refugi. I potser la literatura m'ajude a portar la meua pedra a un altre lloc, a estimbar-la contra altres pedres i fer-la fluir.
“Em resistesc a creure que tot ho he perdut ja,
que he perdut el meu dret, vull dir, a l'alegria
que he perdut el meu dret, vull dir, a tu, a la teua
companyia, a la teua alegria de viure.”
