dissabte, 15 d’octubre del 2011

El meu gran dolor no segueix el curs normal (física del dolor)

Resulta que hi ha categories de dolor. I pensareu, ara t'enteres? Doncs sí. Perquè jo no sabia que existien dolors de primera categoria, de segona categoria, de tercer categoria...
A la meua manera de veure-ho -la incorrecta, pel que sembla-, cadascú amb el seu dolor fa el que pot i se les espavila per a seguir vivint a la seua manera. Però resulta que, en algun lloc, deu haver-hi una unitat de mesura (del sistema internacional, per als de ciències) amb la que es pot mesurar i comparar. I va i si poses en la balança el meu dolor, aquest és un dolor de segona. I, òbviament, davant un dolor de primera, el de segona no és res. No importa que vinga provocat per la mateixa pèrdua, seguirà sent de segona, i a ulls del món, pesarà menys. I a mi em venen unes ganes enormes d'agafar aquesta balança i estampar-la contra una paret.

De manera que tenim la massa. Però tots sabem que pes i massa no són una mateixa cosa. Recordeu aquella fórmula de p= m · g? Aquesta “g” és la força de la gravetat. No és el mateix el pes d'un mateix cos a la Terra que a la Lluna. A la Terra, “g” és igual a 9'8, però a la Lluna és de 1'8 (si no recorde malament). Doncs resulta que jo sóc com la Lluna – o això diuen- així que el pes del dolor per a mi és més menut. La gent em diu la típica frase de: “ets forta, ho superaràs”. I a mi m'entren unes ganes immenses d'agafar una pala com eixes que s'usen en les pel·lícules americanes per enterrar els veïns al jardí i estampar-li-la a eixa persona en tota la cara. Perquè hi ha coses que no es poden superar: simplement aprens a viure amb el teu dolor.

I parlant de tot i de res, si teniu ganes de drama, aneu a veure Tòquio blues/Norwegian Wood/Noruwei no mori. Naoko i Watanabe comparteixen un mateix dolor, però cadascun fa amb ell el que pot...

4 comentaris:

  1. on puc trobar eixa odiosa balança? necessite pesar-me.

    ResponElimina
  2. Crec que, "simplement", es tracta de viure, sense teories ni res...
    M.

    ResponElimina
  3. Seràs més feliç si no et peses, Irena.
    I sí, Maria, supose que és millor viure sense donar-li massa voltes a les coses, però de vegades em plantege "el perquè de tot plegat" i si certes coses tenen algun significat ocult (que jo no veig).

    Un bes a les dos :D

    ResponElimina
  4. Doncs jo crec, que per moltes vegades que m'ho plantege, no té tantes voltes que donar... Que res té un significat ocult (per molt que m'agradaria que ho tinguera) i que el "perquè" no existeix més que en mi.

    Supose que ni es masa ajuda ni consol, però que no és ni més ni menys que el que hi ha. Trist, però cert. No cal pesar-nos ni imaginar com pogué ser el que no va ser... Torne a dir, crec que "simplement" és qüestió de viure. Ni més ni menys. Per molt mal que faja.

    Un bes gegant, reina. Tinc ganes d'unes horetes en tu...

    M.

    ResponElimina