Uns dies al poble

"M'imagino que el que fa al poble tan inhòspit és la indiferència, és a dir, precisament el fet que no hagi canviat res: cap riu de llàgrimes no l'ha inundat, cap cel negre no s'ha desplomat sobre els carrers... La gent camina com si res. Tot circula amb la indiferència que caracteritza els pobles i les ciutats, que no es mouen mai en funció dels morts, és a dir, no pas quan el mort es mor de forma individual"

[Un home de paraula, Imma Monsó]

No sé per on començar. Vaig al poble i no trobe el que em fa falta; sembla que ha de ser allí on trobar respostes, o consol, però no. No estic bé a casa i tampoc al carrer; em fa pànic que la gent em parle perquè podria ser catastròfic.
Els llibres i les pel·lícules m'ajuden, m'entretenen, però qualsevol cosa m'afecta massa. Realment he sentit la mort del Cometa, o potser no, i només és catarsi (oh, sí!) que m'ajuda a alliberar emocions.
Els nivells baixos de serotonina és relacionen amb els estats depressius (no crec arribar a aquests extrems, però no tinc res per saber quan la tristor esdevé depressió), així que intente fer pujar els meus nivells de serotonina: a la mínima que veig Sol, me'n puge al terrat; però aquests dies ha fet núvol; tinc tantes ganes que vinga el bon temps que ja no em pose tantes capes de roba, i com a conseqüència he arreplegat un constipat. Tinc un llibre que és titula "Más Platón y menos Prozac" però la veritat és que no sé com podria ajudar-me Plató -AÇÒ EM RECORDA QUE DEURIA ESTAR ESTUDIANT.

El Sol m'anima, però està núvol; he d'estudiar, però estan obrant una casa al mateix carrer (cosa que no ajuda a la meua poca capacitat de concentració); la música em reconforta, però m'he deixat el mp3 a Castelló. Uns dies al poble NO ha sigut una bona idea.