Autodestrucció

Sent que la meua vida s'apropa perillosament a un forat negre que s'ho engolirà tot (tot?) i el més sorprenent és que no m'importaria. Sé que em deixe portar per les hormones, el cansament, l'stress i la decepció, però no crec estar dient cap mentida. Necessite canviar hàbits, projectes, rutines; desautomatitzar aquesta merda que no m'aporta res i que em destrueix. Ara Billie Holiday canta “I don't know why but I'm feeling so sad...” i desitjaria que els meus problemes es reduïren als seus, però no -encara que en part, s'hi afegeixen. El millor és que és culpa meua, jo ho he deixat podrir tot, per no viure el dia a dia amb els peus a terra: quan més amunt van els teus pensaments... més gran és l'hòstia que te pegues (açò s'explica fàcilment amb la llei de la gravitació universal). Malgrat tot, supose que no he perdut del tot l'esperança quan faig correccions al que he escrit i estic a mort amb el treball de medieval...


[mode emo-adolescent off]

Quasi me caic de la cadira quan amb el text seleccionat he vist la traducció del meu text al castellà: "Siento que mi vida se acerca peligrosament a un agujero negro que se lo ENGOLIRÀ todo". La veritat és que en castellà pareix més patètic encara (i això que pareixia impossible!). Tot i això, penge aquest post ací, en contra del meu sentit d'autoprotecció i del ridícul, per a que, si més no, algú s'enriga una miqueta.