To choose

When a man cannot choose he ceases to be a man. [...] Is a man who chooses the bad perhaps in some way better than a man who has the good imposed upon him?
[Anthony Burgess, A clockwork orange]

Elegir. Pareix que no, però és important. Encara que l'elecció siga la mateixa que allò que se t'ha imposat. La meua és l'elecció bàsica, eixa que es pren sense pensar-ho, perquè no hi ha res que pensar. La vida o a la mort, i punt; la resta d'eleccions, venen després.
A mi em van espentar al món quan jo encara no estava llesta, no em van deixar elegir. I sé que és una bobada, perquè elegiré la vida, no em queda altra; però he d'elegir-ho jo, estar-ne convençuda, no deixar-me portar, simplement, buscar les forces per seguir lluitant. Però la vida no espera: no pots parar-te a pensar i esperar que quan hages pres una decisió, la vida estarà esperant-te en el punt on la vas deixar. No pots perdre un curs perquè sinó no hi ha beca, no pots no treballar perquè sinó no tindràs de què viure, i així amb tot. I és en aquesta situació quan te n'adones de què és ser pobre: no poder tindre temps per plorar els teus. I encara com som dels afortunats que tenim treballar, no vull saber com s'ho farà la resta.

Avís per a navegants o "qui no vulga pols que no vaja a l'era"

L'altre dia, en un atac d'higiene bloggaire, vaig decidir deixar d'abocar la meua merda (mamá, Pedrito ha dicho una palabrota) ací. Evidentment, no ho he aconseguit, però, a vore, què espereu (lectors hipotètics i improbables) d'un blog titulat "Dèries personals"? No és que tinga una dèria personal amb la mort, és més bé a l'inrevés.
Jo, tota bona voluntat, he intentat llegir un poc abans de dormir per distreure'm i no pensar. Si menges una llimona sense fer ganyotes ha sigut l'elecció (a pesar que he de llegir encara 41633 llibres de teoria de la literatura). He mirat l'índex: algú, jove i inexpert, l'havia ratllat (cosa que em dóna molta ràbia), però he decidit seguir els seus consells. No he llegit "Escabetx" perquè, al costat, amb cal·ligrafia digna dels Cuadernillos Rubio posa: "llorar". He llegit el primer conte, "L'altra vida". Un home que mor en un accident de cotxe no m'ajuda a evadir-me. Guiada per les anotacions he decidit llegir "Convalescència": una fletxa i posa: "no entinc vibrador" (suposem que voldria dir entenc). Un conte on apareixen vibradors no pot ser trist, he pensat, però el fet que un home trobe el vibrador de la seua dona quan li prepara el necesser que li ha de portar a l'hospital, on passa la nit amb son pare, el convalescent, tampoc em motiva massa. Tot i això, la innocència del lector anterior m'ha fet gràcia, i m'agradaria saber quina lectura ha fet del conte sense tenir en la seua enciclopèdia el concepte de vibrador.
Ho he intentat amb "La nostra guerra", però les guerres sempre van lligades a la mort, així què... Una gota viu la seua curta existència des que cau de l'aixeta fins que s'estampa en la pica en "Com dues gotes d'aigua"... la fugacitat de la vida, sí senyor.

Una personeta em fa fer arribar l'altre dia açò:
"Si patiu mal d'amors o qualsevol altre turment o maldecap i no voleu perjudicar la vostra salut amb alcohol o altres drogues, feu-me cas, busqueu una bona novel·la i submergiu-vos-hi. És un analgèsic infal·lible."
Sílvia Soler (Figueres 1961)

Pense que és una frase molt encertada, però, en aquests casos, hauríem de tindre algú que ens seleccionara la novel·la, algú que, com el lector jove i inexpert, ens diga quina lectura ens pot ser constructiva i quina destructiva. Així que he hagut de recórrer a una valor segur, Monzó (últimament estic més monzoniana que caldersiana, què li farem), que mai defrauda.

I el problema no és el recull, sóc jo. Potser algú veu un pessic d'humor en açò, però no ens enganyem: és àcid, cinisme i frivolitat. En alguna cosa m'he d'entretindre quan ja fa estona que el rellotge dels veïns ha fet cu-cut cu-cut i a mi no em ve la són (potser perquè ja he decidit que demà a classe...ta tia). Si menges una llimona sense fer ganyotes... jo crec que podria. Així que ja esteu avisats, si no us voleu enverinar amb les meues misèries, és tan fàcil com fer un clik.

Sempre seràs sa pensa de sa meva entranya

El dia que van cridar els de Mapfre per tal d'oferir-nos assitència psicològica, no vaig saber què dir, així que vaig dir que no. Si em tornaren a preguntar, demanaria un sparring. És l'única eixida que veig per a aquesta ràbia que em crema per dins i se me'n va pels braços cap als punys. Altres vegades, no sent res, res absolutament, com si tot dins meu s'haguera congelat; però després sempre torna la ràbia o la por. Moltes vegades la incredulitat s'apodera de mi: no m'ho crec, no crec que no el tornaré a veure; inconscientment, el crec a sa casa, treballant, vivint. El pitjor és quan la realitat em cau al damunt amb un pes insoportable, que em deixa abatida, sense esma per a res. I m'agafa la por, sobretot, por a oblidar. A oblidar el color dels seus ulls verds, la tos inconfussible quan pujava les escales de casa, la seua veu quan arribava i preguntava "què passa tronca?" o cantava ranxeres; l'olor quan eixia de la dutxa, el so del seu saxo o els seus roncs mentre nosaltres tres preniem café i arreglàvem el món.

The show must go on

El nostre temps a penes té el temps just
de sobreviure.
El temps de fer camí i el temps més llarg
del seu record.
El temps de dir que véns, fins que apareixes
victòria de la meva espera,
i el compte enrere, imprecís, mentre torna
el miratge.
El nostre temps, algun cop el cloem
entre les mans
a penes temps, a penes mans,
Mentre ens espera l’últim sol,
barranc amunt.

I a estones l’enfoquem amb l’objectiu,
com si vingués de mai o fos per sempre,
com si, per un instant, fora temps nostre:
el tronc recargolat que guanyà el foc,
el teu esguard de pou i jo al davant.
Un clic i prou entre la benaurança
mil·lenària d’aquests teixos.

[Instantània, Maria Josep Escrivà]


"La gent són ells", diu un aforisme de Fuster. I jo, sense saber-ho, hi creia fermament. Mai penses que certes coses et poden passar: les veus llunyanes, alienes a tu. I ara, ara que em sé part d'ells tinc por, pànic al que puga passar. I el més absurd de tot és que a mi no m'ha passat res. Pense en el que he perdut i plore, però és que si pense en el que ha perdut ell...no puc resistir-ho. Camine, parle, menge, ric, dorm...visc, i no em puc queixar. La gent diu: "ets forta, ho superaràs" i a mi em donen ganes de treure'ls els ulls. I quan em pregunten com estic, dic qualsevol cosa i faig un mig somrís, perquè no sóc capaç de dir la veritat; no puc parlar, per això escric. I quan intente parlar-ne és pitjor, perquè la gent em mira amb ulls espantats, pensant si faré alguna bogeria. I no, no cal patir, sóc molt educada, i si puc, els sofocons me'ls quede per a mi.

Tic-tac

Minuts, hores, dies...
Em van caent a sobre, feixugament. El temps cada cop s'allunya més d'aquell moment fatídic, i jo només vull fer-lo recular, a l'abans, l'Abans en majúscules, quan ell era viu i les nostres penes petites i amables. I cada matí em pesa més, perquè a cada dia que passa veig més improbable que açò siga un malson.

Diuen que la vida comença a la primavera...

Ahir, de camí al poble, vaig veure com els ametllers [armelers per a mi] havien començat a florir; tímidament, apenes algunes branques, lluny encara de la seua plenitud, però ahí estaven les flors, indicis de primavera...
Al terrat s'estava meravellosament bé, a més de 20 graus, amb un conte de Rodoreda, música d'ambient, l'escalfor a la pell com un abric de sol... Un equilibri total.
"Felicitat" pareixia escollit a propòsit per a aquell moment, encara que va ser fruit de la casualitat (veritat vertadera):

"Vindran les flors, pensava, i els dies blaus amb llargs crepuscles rosa, les onades tèbies de sol i els vestits clars; passaran trens curulls de gent amb els ulls brillants d'il·lusió de les grans vacances. Vindrà tot allò que duu el bon temps"

Em va vindre al cap eixa gran cançò d'Amanida peiot (clik ací per escoltar-la), que m'omple d'alegria...

"Obre les finestres, deixa't correr, que ja s'acosta el bon temps"

I com a la protagonista de "Felicitat", a mi el sol se'm puja al cap (a ella el soroll de l'aigua) i em fa imaginar coses que no són. Mentides dolces que em pujen al cel. Però avui els núvols m'han portat una bona dosi de realitat...

Autodestrucció

Sent que la meua vida s'apropa perillosament a un forat negre que s'ho engolirà tot (tot?) i el més sorprenent és que no m'importaria. Sé que em deixe portar per les hormones, el cansament, l'stress i la decepció, però no crec estar dient cap mentida. Necessite canviar hàbits, projectes, rutines; desautomatitzar aquesta merda que no m'aporta res i que em destrueix. Ara Billie Holiday canta “I don't know why but I'm feeling so sad...” i desitjaria que els meus problemes es reduïren als seus, però no -encara que en part, s'hi afegeixen. El millor és que és culpa meua, jo ho he deixat podrir tot, per no viure el dia a dia amb els peus a terra: quan més amunt van els teus pensaments... més gran és l'hòstia que te pegues (açò s'explica fàcilment amb la llei de la gravitació universal). Malgrat tot, supose que no he perdut del tot l'esperança quan faig correccions al que he escrit i estic a mort amb el treball de medieval...


[mode emo-adolescent off]

Quasi me caic de la cadira quan amb el text seleccionat he vist la traducció del meu text al castellà: "Siento que mi vida se acerca peligrosament a un agujero negro que se lo ENGOLIRÀ todo". La veritat és que en castellà pareix més patètic encara (i això que pareixia impossible!). Tot i això, penge aquest post ací, en contra del meu sentit d'autoprotecció i del ridícul, per a que, si més no, algú s'enriga una miqueta.