The show must go on

El nostre temps a penes té el temps just
de sobreviure.
El temps de fer camí i el temps més llarg
del seu record.
El temps de dir que véns, fins que apareixes
victòria de la meva espera,
i el compte enrere, imprecís, mentre torna
el miratge.
El nostre temps, algun cop el cloem
entre les mans
a penes temps, a penes mans,
Mentre ens espera l’últim sol,
barranc amunt.

I a estones l’enfoquem amb l’objectiu,
com si vingués de mai o fos per sempre,
com si, per un instant, fora temps nostre:
el tronc recargolat que guanyà el foc,
el teu esguard de pou i jo al davant.
Un clic i prou entre la benaurança
mil·lenària d’aquests teixos.

[Instantània, Maria Josep Escrivà]


"La gent són ells", diu un aforisme de Fuster. I jo, sense saber-ho, hi creia fermament. Mai penses que certes coses et poden passar: les veus llunyanes, alienes a tu. I ara, ara que em sé part d'ells tinc por, pànic al que puga passar. I el més absurd de tot és que a mi no m'ha passat res. Pense en el que he perdut i plore, però és que si pense en el que ha perdut ell...no puc resistir-ho. Camine, parle, menge, ric, dorm...visc, i no em puc queixar. La gent diu: "ets forta, ho superaràs" i a mi em donen ganes de treure'ls els ulls. I quan em pregunten com estic, dic qualsevol cosa i faig un mig somrís, perquè no sóc capaç de dir la veritat; no puc parlar, per això escric. I quan intente parlar-ne és pitjor, perquè la gent em mira amb ulls espantats, pensant si faré alguna bogeria. I no, no cal patir, sóc molt educada, i si puc, els sofocons me'ls quede per a mi.

Tic-tac

Minuts, hores, dies...
Em van caent a sobre, feixugament. El temps cada cop s'allunya més d'aquell moment fatídic, i jo només vull fer-lo recular, a l'abans, l'Abans en majúscules, quan ell era viu i les nostres penes petites i amables. I cada matí em pesa més, perquè a cada dia que passa veig més improbable que açò siga un malson.

Diuen que la vida comença a la primavera...

Ahir, de camí al poble, vaig veure com els ametllers [armelers per a mi] havien començat a florir; tímidament, apenes algunes branques, lluny encara de la seua plenitud, però ahí estaven les flors, indicis de primavera...
Al terrat s'estava meravellosament bé, a més de 20 graus, amb un conte de Rodoreda, música d'ambient, l'escalfor a la pell com un abric de sol... Un equilibri total.
"Felicitat" pareixia escollit a propòsit per a aquell moment, encara que va ser fruit de la casualitat (veritat vertadera):

"Vindran les flors, pensava, i els dies blaus amb llargs crepuscles rosa, les onades tèbies de sol i els vestits clars; passaran trens curulls de gent amb els ulls brillants d'il·lusió de les grans vacances. Vindrà tot allò que duu el bon temps"

Em va vindre al cap eixa gran cançò d'Amanida peiot (clik ací per escoltar-la), que m'omple d'alegria...

"Obre les finestres, deixa't correr, que ja s'acosta el bon temps"

I com a la protagonista de "Felicitat", a mi el sol se'm puja al cap (a ella el soroll de l'aigua) i em fa imaginar coses que no són. Mentides dolces que em pujen al cel. Però avui els núvols m'han portat una bona dosi de realitat...

Autodestrucció

Sent que la meua vida s'apropa perillosament a un forat negre que s'ho engolirà tot (tot?) i el més sorprenent és que no m'importaria. Sé que em deixe portar per les hormones, el cansament, l'stress i la decepció, però no crec estar dient cap mentida. Necessite canviar hàbits, projectes, rutines; desautomatitzar aquesta merda que no m'aporta res i que em destrueix. Ara Billie Holiday canta “I don't know why but I'm feeling so sad...” i desitjaria que els meus problemes es reduïren als seus, però no -encara que en part, s'hi afegeixen. El millor és que és culpa meua, jo ho he deixat podrir tot, per no viure el dia a dia amb els peus a terra: quan més amunt van els teus pensaments... més gran és l'hòstia que te pegues (açò s'explica fàcilment amb la llei de la gravitació universal). Malgrat tot, supose que no he perdut del tot l'esperança quan faig correccions al que he escrit i estic a mort amb el treball de medieval...


[mode emo-adolescent off]

Quasi me caic de la cadira quan amb el text seleccionat he vist la traducció del meu text al castellà: "Siento que mi vida se acerca peligrosament a un agujero negro que se lo ENGOLIRÀ todo". La veritat és que en castellà pareix més patètic encara (i això que pareixia impossible!). Tot i això, penge aquest post ací, en contra del meu sentit d'autoprotecció i del ridícul, per a que, si més no, algú s'enriga una miqueta.

Uns dies al poble

"M'imagino que el que fa al poble tan inhòspit és la indiferència, és a dir, precisament el fet que no hagi canviat res: cap riu de llàgrimes no l'ha inundat, cap cel negre no s'ha desplomat sobre els carrers... La gent camina com si res. Tot circula amb la indiferència que caracteritza els pobles i les ciutats, que no es mouen mai en funció dels morts, és a dir, no pas quan el mort es mor de forma individual"

[Un home de paraula, Imma Monsó]

No sé per on començar. Vaig al poble i no trobe el que em fa falta; sembla que ha de ser allí on trobar respostes, o consol, però no. No estic bé a casa i tampoc al carrer; em fa pànic que la gent em parle perquè podria ser catastròfic.
Els llibres i les pel·lícules m'ajuden, m'entretenen, però qualsevol cosa m'afecta massa. Realment he sentit la mort del Cometa, o potser no, i només és catarsi (oh, sí!) que m'ajuda a alliberar emocions.
Els nivells baixos de serotonina és relacionen amb els estats depressius (no crec arribar a aquests extrems, però no tinc res per saber quan la tristor esdevé depressió), així que intente fer pujar els meus nivells de serotonina: a la mínima que veig Sol, me'n puge al terrat; però aquests dies ha fet núvol; tinc tantes ganes que vinga el bon temps que ja no em pose tantes capes de roba, i com a conseqüència he arreplegat un constipat. Tinc un llibre que és titula "Más Platón y menos Prozac" però la veritat és que no sé com podria ajudar-me Plató -AÇÒ EM RECORDA QUE DEURIA ESTAR ESTUDIANT.

El Sol m'anima, però està núvol; he d'estudiar, però estan obrant una casa al mateix carrer (cosa que no ajuda a la meua poca capacitat de concentració); la música em reconforta, però m'he deixat el mp3 a Castelló. Uns dies al poble NO ha sigut una bona idea.

Waiting for Godot

Que cadascú té el seu propi Godot sembla una cosa obvia; el problema radica en definir-lo. Suposant que soluciones aquest problema, quan coneixes el teu Godot només has d'esperar-lo, dia rere dia, fins que es decideixi a arribar, no? O potser ets més actiu que Vladimir i Estragón i et dediques a buscar-lo... I mentrestant, què? "Siempre encontramos alguna cosa que nos produce la sensación de existir, ¿no es cierto, Didi?" Anem fent coses simplement per omplir el buit.
D'altra banda, si l'esperes i no saps quina cara fa, estàs igualment venut, perquè no el reconeixeries, així que l'espera podria ser eterna. I si saps el que vols i no arriba mai? Potser el millor és no obsessionar-se amb Godot i fer agradable l'espera.

- Nos ahorcaremos mañana. A menos que venga Godot.
- ¿Y si viene?
- Nos habremos salvado.

Greatest things

Com un matí de Sol deliciós amb un llibre al terrat de casa, com el terrat mateix de casa, l'aire del matí per la finestra de bat a bat, fer plannings (i no seguir-los després), l'olor a canyella, un plat de fideus, el material escolar nou o uns llençols acabats de posar.
Quan no sé ben bé cap on tirar intente recuperar allò que sé que em farà sentir bé -o una mica millor. Els Nadals mai han sigut la meua època de l'any preferida, però després de meditar un poc -tampoc massa- he decidit deixar de queixar-me i intentar fer coses motivadores i/o de profit.
Com un caputxino, una vesprada freda furgant entre llibres, un matalap viscolàstic, un tallat amb conversa, un passeig pels camins de sempre o la música. La música... com aquesta.