Una tempesta (I)

"-Que què sento? Mira, a veure... Sentir, sentir, no sento res. Però -es precipita a afegir- no és res contra la teua persona. Suposo que ja havies notat la meua... indiferència, ¿oi?
-No... No.
-¿No la notes?
-No!
-D'ençà que estic de dol, sento envers tot i tothom una indiferència... Voldria qualificar-la, però no puc posar-li cap adjectiu. -En efecte, les passions s'han esmorteït, Els ganivets s'han anat esmussant, els afectes s'han esponjat, benèvols envers els amics, indulgents i distants envers els Desconeguts."

I és que, de vegades, la literatura té aquestes coses. La catarsi, segons el DIEC, és la "purificació alliberadora de les emocions primàries, com ara la culpa o la por, mitjançant la contemplació d’una obra, d’una tragèdia". És una bona retafila de paraulotes que cadascú pot considerar més o menys encertades (alliberadora? de veritat?).
Sara Surp és una escriptora que va a parlar a un acte literari. De camí, amb el cotxe, ha de parar a causa d'una tempesta. També parada, hi ha una ambulància que un xic jove que ha mort. L'únic que porta a sobre és un mòbil, on ha arribat un sms on l'emissor diu que estarà a l'acte literari. L'escriptora, que ha patit/està patint una pèrdua, decideix allargar tant com puga la xerrada perquè

"no està segura que el dol sigui una etapa que s'acaba. Ni tan sols és segur que s'acabi mai. El que és segur, en canvi, és que a la persona que ha deixat el sopar al forn se li acaba una vida, i vet aquí que està a les seues mans perllongar-la una mica, una mica més."

i mentrestant pensa qui dels presents serà l'emissor d'aquell sms, aquell qui "està vivint els darrers minuts d'una vida que no tornarà mai més". La vida d'abans coneguda s'acaba i, d'alguna manera que encara no he descobert, cal encetar-ne una de nova. Amb el que no estic gens d'acord és amb això d'endarrerir el moment de conèixer "l'Esdeveniment que marcarà un abans i un després". Almenys, per a mi, no té cap sentit. Recorde aquelles dues hores d'ignorància i les veig com les hores més absurdes de la meua vida. I, de vegades, quan ho pense, m'agafa una por immensa: por a que alguna altra cosa horrible haja passat i jo encara no ho sàpiga.

L'estora de la reminiscència

Una estora morada, gran, que dóna caliu a l'estança, que fa que t'entren ganes de rebolcar-t'hi... Com aquella grisa i rasposa que teníem a la saleta. Una estora que ho cobria tot. Les vesprades d'hivern amb la llum de la làmpada de peu, la mare cosint, nosaltres per terra, damunt l'estora, jugant amb les fustetes o els clips, la tele de fons. I, així, hores i hores, vesprades i vesprades...
I tinc clar que a la casa dels meus somnis, eixa casa amb jardí, sense veïns i amb un gos enorme, hi haurà una estora d'aquestes, de les que fan caliu, de les que, en definitiva, fan casa.

All that jazz

En aquesta pel·lícula musical de Bob Fosse, el protagonista, Joe Gideon, és un coreògraf addicte al treball. Prepara un nou musical per a Broadway, treballa en el muntatge d'una pel·lícula i, mentrestant, fuma pels descosits, es droga i es folla els major nombre de ballarines possible. Finalment, per l'stress, li agafa una angina de pit i, mentre està a l'hospital, per no canviar, li agafa un infart que el mata. A grans trets, l'argument de la pel·lícula.
El millor de tot, és que aquesta és també, en part, la història de Bob Fosse. Mentre preparava el musical Chicago i la pel·lícula Lenny, li agafà una angina de pit. Més tard, al 1979, feu All that jazz, una mena d'autobiografia. Està clar que, a diferència de J. Gideon, ell visqué. Però, té collons la cosa, no n'aprengué res: va morir el 1987 d'un atac al cor, causat per l'abús de les drogues.

La cosa és: no aprenem mai? Hem de morir-nos per saber del cert que som mortals? Bob Fosse reconegué tots els seus problemes i addiccions i, encara així, no fou capaç de superar-los. Imaginà el seu final, i no l'errà. Creure's immortal i viure al límit, carpe diem i totes aquestes coses. "La vida és la corda fluixa", però si no hi ha baix una bona xarxa, la patacada pot ser... mortal.

Albat dixit

-De nit -digué-, durant les llargues hores d'insomni, mentre els altres han perdut la consciència i travessen escenes desitjades o terrorífiques o banals, mentre escoltes el vent o la pluja o les ones o el lladruc d'un gos al lluny, experimentaràs, germà, el dolor, el privilegi de la lucidesa. Des de la fosca, des del buit, pensà, germà, en mi: projecte abandonat, pel·licula velada, veu no enregistrada, nom sense rostre. Pensa en mi, també, durant el vaivé incosncient que t'arrosega cada dia, quan la quotidianitat i la llum del sol t'enceguen i et distrauen de tu. Autura't, aboca't a un espill. Mira't, mira't llargament. Sentiràs la meua veu morta que mai no parlà i et parlarà a tu, des de tu i per a tu, contra tu i a favor teu. I aleshores podràs fer-ne cas o no, però estaràs triant, privilegi de pocs, car escassos són els vius que trien, o que s'escolten a si mateixos. I la teua vida serà teua i tu seràs teu, i només tu dibuixaràs el teu futur, aquell futur que jo no he tingut i que tu pots, oh Escollit, aprofitar o malmetre.

L'home manuscrit, Manuel Baixauli

Ho acceptes com un privilegi. Ser conscient d'u mateix, vull dir. Però, quan t'atures a pensar-ho... no seria més feliç vivint en la "ignorància"? Sense aquests dubtes, sense aquesta inseguretat, sense aquesta buidor que es sent al ser conscient d'u mateix i trobar-se tan desemparat, tan sol al món.
De vegaes, i només de vegades, em meravelle del món, del complicat que és que estiguem ací. La majoria de vegades em sent a punt de caure d'un gran precipici i, de vegades, poques vegades, trobem algú que t'acompanya fent equilibris al límit; però sé que també és una il·lusió: mai toquem res ni ningú, ho diu la física; com a molt, els nostres electrons es freguen. I això em fa sentir aïllada, dins d'una bombolla. Tonteries i maldecaps innecessaris, ho sé.
Em mire, em mire llargament a l'espill, i no em veig. Hi ha dies que no hi reconec res. En aquests dies el que em cal és una rutina, un objectiu a curt termini, distraccions que m'ajuden a no caure en l'abisme interior. M'amague de l'espill per tenir forces per seguir un dia més.

To choose

When a man cannot choose he ceases to be a man. [...] Is a man who chooses the bad perhaps in some way better than a man who has the good imposed upon him?
[Anthony Burgess, A clockwork orange]

Elegir. Pareix que no, però és important. Encara que l'elecció siga la mateixa que allò que se t'ha imposat. La meua és l'elecció bàsica, eixa que es pren sense pensar-ho, perquè no hi ha res que pensar. La vida o a la mort, i punt; la resta d'eleccions, venen després.
A mi em van espentar al món quan jo encara no estava llesta, no em van deixar elegir. I sé que és una bobada, perquè elegiré la vida, no em queda altra; però he d'elegir-ho jo, estar-ne convençuda, no deixar-me portar, simplement, buscar les forces per seguir lluitant. Però la vida no espera: no pots parar-te a pensar i esperar que quan hages pres una decisió, la vida estarà esperant-te en el punt on la vas deixar. No pots perdre un curs perquè sinó no hi ha beca, no pots no treballar perquè sinó no tindràs de què viure, i així amb tot. I és en aquesta situació quan te n'adones de què és ser pobre: no poder tindre temps per plorar els teus. I encara com som dels afortunats que tenim treballar, no vull saber com s'ho farà la resta.

Avís per a navegants o "qui no vulga pols que no vaja a l'era"

L'altre dia, en un atac d'higiene bloggaire, vaig decidir deixar d'abocar la meua merda (mamá, Pedrito ha dicho una palabrota) ací. Evidentment, no ho he aconseguit, però, a vore, què espereu (lectors hipotètics i improbables) d'un blog titulat "Dèries personals"? No és que tinga una dèria personal amb la mort, és més bé a l'inrevés.
Jo, tota bona voluntat, he intentat llegir un poc abans de dormir per distreure'm i no pensar. Si menges una llimona sense fer ganyotes ha sigut l'elecció (a pesar que he de llegir encara 41633 llibres de teoria de la literatura). He mirat l'índex: algú, jove i inexpert, l'havia ratllat (cosa que em dóna molta ràbia), però he decidit seguir els seus consells. No he llegit "Escabetx" perquè, al costat, amb cal·ligrafia digna dels Cuadernillos Rubio posa: "llorar". He llegit el primer conte, "L'altra vida". Un home que mor en un accident de cotxe no m'ajuda a evadir-me. Guiada per les anotacions he decidit llegir "Convalescència": una fletxa i posa: "no entinc vibrador" (suposem que voldria dir entenc). Un conte on apareixen vibradors no pot ser trist, he pensat, però el fet que un home trobe el vibrador de la seua dona quan li prepara el necesser que li ha de portar a l'hospital, on passa la nit amb son pare, el convalescent, tampoc em motiva massa. Tot i això, la innocència del lector anterior m'ha fet gràcia, i m'agradaria saber quina lectura ha fet del conte sense tenir en la seua enciclopèdia el concepte de vibrador.
Ho he intentat amb "La nostra guerra", però les guerres sempre van lligades a la mort, així què... Una gota viu la seua curta existència des que cau de l'aixeta fins que s'estampa en la pica en "Com dues gotes d'aigua"... la fugacitat de la vida, sí senyor.

Una personeta em fa fer arribar l'altre dia açò:
"Si patiu mal d'amors o qualsevol altre turment o maldecap i no voleu perjudicar la vostra salut amb alcohol o altres drogues, feu-me cas, busqueu una bona novel·la i submergiu-vos-hi. És un analgèsic infal·lible."
Sílvia Soler (Figueres 1961)

Pense que és una frase molt encertada, però, en aquests casos, hauríem de tindre algú que ens seleccionara la novel·la, algú que, com el lector jove i inexpert, ens diga quina lectura ens pot ser constructiva i quina destructiva. Així que he hagut de recórrer a una valor segur, Monzó (últimament estic més monzoniana que caldersiana, què li farem), que mai defrauda.

I el problema no és el recull, sóc jo. Potser algú veu un pessic d'humor en açò, però no ens enganyem: és àcid, cinisme i frivolitat. En alguna cosa m'he d'entretindre quan ja fa estona que el rellotge dels veïns ha fet cu-cut cu-cut i a mi no em ve la són (potser perquè ja he decidit que demà a classe...ta tia). Si menges una llimona sense fer ganyotes... jo crec que podria. Així que ja esteu avisats, si no us voleu enverinar amb les meues misèries, és tan fàcil com fer un clik.

Sempre seràs sa pensa de sa meva entranya

El dia que van cridar els de Mapfre per tal d'oferir-nos assitència psicològica, no vaig saber què dir, així que vaig dir que no. Si em tornaren a preguntar, demanaria un sparring. És l'única eixida que veig per a aquesta ràbia que em crema per dins i se me'n va pels braços cap als punys. Altres vegades, no sent res, res absolutament, com si tot dins meu s'haguera congelat; però després sempre torna la ràbia o la por. Moltes vegades la incredulitat s'apodera de mi: no m'ho crec, no crec que no el tornaré a veure; inconscientment, el crec a sa casa, treballant, vivint. El pitjor és quan la realitat em cau al damunt amb un pes insoportable, que em deixa abatida, sense esma per a res. I m'agafa la por, sobretot, por a oblidar. A oblidar el color dels seus ulls verds, la tos inconfussible quan pujava les escales de casa, la seua veu quan arribava i preguntava "què passa tronca?" o cantava ranxeres; l'olor quan eixia de la dutxa, el so del seu saxo o els seus roncs mentre nosaltres tres preniem café i arreglàvem el món.