Cos mortal

Així com cell qui és jutjat a mort, A.March.

Trinquet dels Cavallers, La Nau, Bailén, Comèdies,
Barques, Trànsits, En Llop, Mar, Pasqual i Genís,
Sant Vicent, Quart de fora, Moro Zeit, el Mercat,
Mercé, Lope de Vega, Colom, Campanares,
Palau, Almirall, Xàtiva, Cabillers, Avellanes,
Pouet de Sant Vicent, Cavallers, Sant Miquel,
Roters, Sant Nicolau, Samaniego, Serrans,
Rellotge Vell, Sant Jaume, Juristes, Llibertat,
Soledat, Ballesters, Bonaire, Quart de dins,
Blanqueries, Llanterna, l'Albereda, Correus,
Nules, Monteolivet, Gil i Morte, Espartero,
Miracle, Cordellats, Misser Mascó, Minyana,
el Portal de Valldigna, Porxets, Soguers, Navellos,
Querol, Reina Cristina, Mayans i Ciscar, Temple,
Ponts de la Trinitat, del Real, de la Mar,
d'Aragó, dels Serrans, de Sant Josep, de l'Àngel.

I l'Avenida del Doncel Luis Felipe Garcia Sanchiz.

Dins Llibre de Meravelles, de Vicent Andrés Estellés M'encanten els congressos, les xarrades, els cursets, algunes classes. Tot allò que m'aporte més que coneixement, curiositat, que em desperte les ganes de fer coses, de llegir, d'aprendre. En aquesta ocasió, el congrés anava sobre el poeta Vicent Andrés Estellés. En concret, la pel·lícula Cos mortal fou la que em provocà una mena de reacció, de despertar. Un cant a la vida, sí senyor, això és la poesia d'Estellés, l'alegria de les xicotetes coses. I m'entren ganes de recórrer aquests carrers, l'esquelet de València, de conèixer les històries que amaguen, les vides que s'hi viuen. De viure la poesia, de creure-hi.

Turons com elefants blancs

Sóc de l'opinió que la insinuació és una de les millors coses que hi ha. Dir les coses clares és massa fàcil, en el sentit que no posa cap tipus de resistència per a que s'entenga el missatge, no deixa espai per al misteri. I sense misteri no hi ha desig, i sense desig és tot tan trist... No estic parlant de res sexual (o sí però preferisc insinuar-ho només). Parle de desig de conèixer, de saber, d'entendre. De dir a mitges esperant que s'entenga el missatge...o no.
Avui justet, en una xarrada, s'ha tractat aquest tema per damunt en l'obra de Rodoreda, que té eixe estil tan particular d'ella que et fa saber les coses sense dir-les, trobar els sentiments sense necessitat de posar-los un nom. Perquè sí, així és la vida, sents i sents, i potser a vegades pots nombrar-ho i d'altres no. I a la literatura hauria de ser igual, o a mi m'agrada que ho siga, vaja. No vull que em diguen què senten ("avui la X estava trista"), sinó que m'ho facen entendre, que em diguen que "es mirava les coses d'una mena de manera" i veure que potser no és res o que potser ho és tot, que no té nom i no li cal.


L'escala fosca del desig no té barana
Maria-Mercè Marçal

Diumenge

Ahir estava decidida a reviure. Vaig eixir a passejar per la ciutat i a comprar uns llibres, però el dia no acompanyava i no vaig trobar el llibre que buscava. Tenia ganes de llegir Rodoreda, de pensar en dies d'estiu i en els colors de les flors, d'imaginar el Sol en la pell. Tot s'ho ha emportat aquest vent, que entra per les ranures de les finestres i fa estar el gat neguitós. Els diumenges tenen aquestes coses. Així que de moment estic a l'espera que el bon temps vinga per quedar-se.

Vint-i-dos eternament

Volia escriure alguna cosa, però no m'ixen les paraules, de manera que vaig a posar el pilot automàtic i a intenar no pensar-hi massa.

Una tempesta (I)

"-Que què sento? Mira, a veure... Sentir, sentir, no sento res. Però -es precipita a afegir- no és res contra la teua persona. Suposo que ja havies notat la meua... indiferència, ¿oi?
-No... No.
-¿No la notes?
-No!
-D'ençà que estic de dol, sento envers tot i tothom una indiferència... Voldria qualificar-la, però no puc posar-li cap adjectiu. -En efecte, les passions s'han esmorteït, Els ganivets s'han anat esmussant, els afectes s'han esponjat, benèvols envers els amics, indulgents i distants envers els Desconeguts."

I és que, de vegades, la literatura té aquestes coses. La catarsi, segons el DIEC, és la "purificació alliberadora de les emocions primàries, com ara la culpa o la por, mitjançant la contemplació d’una obra, d’una tragèdia". És una bona retafila de paraulotes que cadascú pot considerar més o menys encertades (alliberadora? de veritat?).
Sara Surp és una escriptora que va a parlar a un acte literari. De camí, amb el cotxe, ha de parar a causa d'una tempesta. També parada, hi ha una ambulància que un xic jove que ha mort. L'únic que porta a sobre és un mòbil, on ha arribat un sms on l'emissor diu que estarà a l'acte literari. L'escriptora, que ha patit/està patint una pèrdua, decideix allargar tant com puga la xerrada perquè

"no està segura que el dol sigui una etapa que s'acaba. Ni tan sols és segur que s'acabi mai. El que és segur, en canvi, és que a la persona que ha deixat el sopar al forn se li acaba una vida, i vet aquí que està a les seues mans perllongar-la una mica, una mica més."

i mentrestant pensa qui dels presents serà l'emissor d'aquell sms, aquell qui "està vivint els darrers minuts d'una vida que no tornarà mai més". La vida d'abans coneguda s'acaba i, d'alguna manera que encara no he descobert, cal encetar-ne una de nova. Amb el que no estic gens d'acord és amb això d'endarrerir el moment de conèixer "l'Esdeveniment que marcarà un abans i un després". Almenys, per a mi, no té cap sentit. Recorde aquelles dues hores d'ignorància i les veig com les hores més absurdes de la meua vida. I, de vegades, quan ho pense, m'agafa una por immensa: por a que alguna altra cosa horrible haja passat i jo encara no ho sàpiga.

L'estora de la reminiscència

Una estora morada, gran, que dóna caliu a l'estança, que fa que t'entren ganes de rebolcar-t'hi... Com aquella grisa i rasposa que teníem a la saleta. Una estora que ho cobria tot. Les vesprades d'hivern amb la llum de la làmpada de peu, la mare cosint, nosaltres per terra, damunt l'estora, jugant amb les fustetes o els clips, la tele de fons. I, així, hores i hores, vesprades i vesprades...
I tinc clar que a la casa dels meus somnis, eixa casa amb jardí, sense veïns i amb un gos enorme, hi haurà una estora d'aquestes, de les que fan caliu, de les que, en definitiva, fan casa.

All that jazz

En aquesta pel·lícula musical de Bob Fosse, el protagonista, Joe Gideon, és un coreògraf addicte al treball. Prepara un nou musical per a Broadway, treballa en el muntatge d'una pel·lícula i, mentrestant, fuma pels descosits, es droga i es folla els major nombre de ballarines possible. Finalment, per l'stress, li agafa una angina de pit i, mentre està a l'hospital, per no canviar, li agafa un infart que el mata. A grans trets, l'argument de la pel·lícula.
El millor de tot, és que aquesta és també, en part, la història de Bob Fosse. Mentre preparava el musical Chicago i la pel·lícula Lenny, li agafà una angina de pit. Més tard, al 1979, feu All that jazz, una mena d'autobiografia. Està clar que, a diferència de J. Gideon, ell visqué. Però, té collons la cosa, no n'aprengué res: va morir el 1987 d'un atac al cor, causat per l'abús de les drogues.

La cosa és: no aprenem mai? Hem de morir-nos per saber del cert que som mortals? Bob Fosse reconegué tots els seus problemes i addiccions i, encara així, no fou capaç de superar-los. Imaginà el seu final, i no l'errà. Creure's immortal i viure al límit, carpe diem i totes aquestes coses. "La vida és la corda fluixa", però si no hi ha baix una bona xarxa, la patacada pot ser... mortal.