Cadena dial o la floristeria

Sembla increïble fins a quin punt la publicitat forma part de les nostres vides. Avui un eslògan m'ha portat tants records en un instant.... M'ha retornat el perfum de la barreja de mil flors, l'estança de fusta, la cambra frigorífica, la llibreta amb les operacions matemàtiques i la campaneta de l'entrada. També l'esponja on es clavaven les flors, que no em deixaven tocar i jo em moria per fer-ho. Lola i el seu mal geni i Mari Carmen (?), que em digué que ella podia dir-se com volgués, que no estava batejada i tots els noms eren seus. M'ha portat també aquella sensació d'alliberament al sortir del camp de visió dels progenitors; eixir de la llibreria, pujar l'esglaó de fusta, passar el passatge i a l'obrir la porta, ding-ding, la campaneta, aquell aroma a roses que t'embolcallava: la llibertat.

14 de novembre o de desembre

No puc menjar carabassa torrada; m'encanta, però no hi ha manera d'engolir-me-la. A mesura que se'm desfà el nus de la gola, se'm mullen les galtes.
Si camine cap a les passeres evite els clots sense adonar-me'n. Les figueres em semblen tenebroses i desolades. No hi ha figues arran del camí que collir furtivament...
Ningú ja no mira les floreres, però ens entestem a regar-les.
Vaig i tot és com sempre però diferent alhora. Se'm fa estrany trobar la porta tancada. A dintre de casa tot és diferent, però la seua essència sura per l'estança. I mire el teu lloc i no et trobe i si pense per què no hi ets se'm mullen les galtes.
El pa va amb tot, no hi ha que posar les mans en la pasta de la coca i tots els mals es deuen a dormir amb el cul a l'aire, ho sé. Crompar, Crastro, ambafós, el Noi del Sucre i la mala sorra.

Diumenge per la vesprada

Supose que la llibertat també significa poder escollir la manera de destrossar-se la vida.

Gabriel's oboe

M'agradaria ser una d'eixes persones. D'eixes que d'un no res creen un moment màgic, una cosa fantàstica, que arriba a l'ànima. No importen les condicions, s'ho trauen de la mànega i queda perfecte, com si ho portaren a dins i només ho hagueren de deixar fluir.
Supose que per a fer alguna cosa d'eixa manera t'has de centrar, dedicar-te a això, i per més que ens sàpiga greu, deixar de banda altres coses...
De moment, em conforme en mirar...

Entre la vida i la mort

Demà o despus-dernà o el catorze de juny
de mil nou-cents noranta, oh Mort, vindràs per mi
i jo no podré valdre'm: faràs de mi el que vullgues.
Una cosa et demane i vull que no l'oblides:
jo només vull que em tombes a una hora que permeta
soterrar-me a migdia, sense que calga estar
un temps en el Dipòsit: em dóna por pensar
que tal volta, quan muira, em passaré unes hores,
el termini legal, allí, sol, al Dipòsit.
Jo vull, Mort, que em soterren de seguida: ja ho saps.


Fragment de Coral Romput de Vicent Andrés Estellés


Sirenes, crits i presses. Molta gent desconeguda. Per últim la foscor.
No vols pensar com haurà viscut eixa persona els últims moments de la seua vida, però és inevitable. Tindria por? Sabria què li anava a passar? Encara tindria esperança?
Els vius fem broma per no pensar, perquè si ho penses és pitjor. Pots palpar l'efímer de la vida i el seu absurd. Tot per res; una vida trencada per res, per la imprudència. Una petitesa que ha esdevingut fatal.
Un nus a l'estómac. La sang vessada, la pell encara calenta... la mort.

Com el cafè amb llet

Avui he vist finalment totes les notes del meu 1r de Filologia Catalana -de totes menys d'Expressió Escrita, que la vaig deixar per setembre. No són notes dolentes -ho he aprovat tot-, però tampoc són bones. Ni fu ni fa, m'enteneu? Com diria Josep Pla, com el cafè amb llet: mediocres. I m'ho prenc amb calma perquè la responsable he sigut jo. Que guanyaria de fer-ne un drama? Res de res. Ara ja no hi ha res a fer. Però supose que açò m'ajudarà a espavilar-me per al curs que ve. A més, tinc en ment alguns projectes que m'ajudaran a estar activa i aprofitar més el temps.
Però tot això serà el curs vinent; de moment, feina, transllats i algun festival que altre.

Re-torns

Dos mesos són un interval de temps més que considerable... i ja era hora de tornar, o retornar, ja que he deixat abandonat el blog ja més d'una vegada -i no és que el tinga massa temps, la veritat.
Els exàmens i el curs han acabat sense pena ni glòria però, almenys, han acabat -que ja és alguna cosa. Tot i així, aquest estiu no serà tan idíl·lic com els anterior... i la culpa d'això la tindran els torns. Sí xiquets, sí, torns de treball. No havia treballat en la vida i aquest estiu aprendré el que és. Diuen que al final t'acostumes... i això espere, perquè aquest estiu vull fer moltes coses: l'autoescola, tècniques d'expressió escrita, llegir el que se m'ha quedat pendent...
I, si queda temps, gaudir una miqueta de l'estiu, també.