Entre la vida i la mort

Demà o despus-dernà o el catorze de juny
de mil nou-cents noranta, oh Mort, vindràs per mi
i jo no podré valdre'm: faràs de mi el que vullgues.
Una cosa et demane i vull que no l'oblides:
jo només vull que em tombes a una hora que permeta
soterrar-me a migdia, sense que calga estar
un temps en el Dipòsit: em dóna por pensar
que tal volta, quan muira, em passaré unes hores,
el termini legal, allí, sol, al Dipòsit.
Jo vull, Mort, que em soterren de seguida: ja ho saps.


Fragment de Coral Romput de Vicent Andrés Estellés


Sirenes, crits i presses. Molta gent desconeguda. Per últim la foscor.
No vols pensar com haurà viscut eixa persona els últims moments de la seua vida, però és inevitable. Tindria por? Sabria què li anava a passar? Encara tindria esperança?
Els vius fem broma per no pensar, perquè si ho penses és pitjor. Pots palpar l'efímer de la vida i el seu absurd. Tot per res; una vida trencada per res, per la imprudència. Una petitesa que ha esdevingut fatal.
Un nus a l'estómac. La sang vessada, la pell encara calenta... la mort.