No puc menjar carabassa torrada; m'encanta, però no hi ha manera d'engolir-me-la. A mesura que se'm desfà el nus de la gola, se'm mullen les galtes. Si camine cap a les passeres evite els clots sense adonar-me'n. Les figueres em semblen tenebroses i desolades. No hi ha figues arran del camí que collir furtivament... Ningú ja no mira les floreres, però ens entestem a regar-les. Vaig i tot és com sempre però diferent alhora. Se'm fa estrany trobar la porta tancada. A dintre de casa tot és diferent, però la seua essència sura per l'estança. I mire el teu lloc i no et trobe i si pense per què no hi ets se'm mullen les galtes. El pa va amb tot, no hi ha que posar les mans en la pasta de la coca i tots els mals es deuen a dormir amb el cul a l'aire, ho sé. Crompar, Crastro, ambafós, el Noi del Sucre i la mala sorra.
M'agradaria ser una d'eixes persones. D'eixes que d'un no res creen un moment màgic, una cosa fantàstica, que arriba a l'ànima. No importen les condicions, s'ho trauen de la mànega i queda perfecte, com si ho portaren a dins i només ho hagueren de deixar fluir. Supose que per a fer alguna cosa d'eixa manera t'has de centrar, dedicar-te a això, i per més que ens sàpiga greu, deixar de banda altres coses... De moment, em conforme en mirar...
Demà o despus-dernà o el catorze de juny de mil nou-cents noranta, oh Mort, vindràs per mi i jo no podré valdre'm: faràs de mi el que vullgues. Una cosa et demane i vull que no l'oblides: jo només vull que em tombes a una hora que permeta soterrar-me a migdia, sense que calga estar un temps en el Dipòsit: em dóna por pensar que tal volta, quan muira, em passaré unes hores, el termini legal, allí, sol, al Dipòsit. Jo vull, Mort, que em soterren de seguida: ja ho saps.
Fragment de Coral Romput de Vicent Andrés Estellés
Sirenes, crits i presses. Molta gent desconeguda. Per últim la foscor. No vols pensar com haurà viscut eixa persona els últims moments de la seua vida, però és inevitable. Tindria por? Sabria què li anava a passar? Encara tindria esperança? Els vius fem broma per no pensar, perquè si ho penses és pitjor. Pots palpar l'efímer de la vida i el seu absurd. Tot per res; una vida trencada per res, per la imprudència. Una petitesa que ha esdevingut fatal. Un nus a l'estómac. La sang vessada, la pell encara calenta... la mort.
Avui he vist finalment totes les notes del meu 1r de Filologia Catalana -de totes menys d'Expressió Escrita, que la vaig deixar per setembre. No són notes dolentes -ho he aprovat tot-, però tampoc són bones. Ni fu ni fa, m'enteneu? Com diria Josep Pla, com el cafè amb llet: mediocres. I m'ho prenc amb calma perquè la responsable he sigut jo. Que guanyaria de fer-ne un drama? Res de res. Ara ja no hi ha res a fer. Però supose que açò m'ajudarà a espavilar-me per al curs que ve. A més, tinc en ment alguns projectes que m'ajudaran a estar activa i aprofitar més el temps. Però tot això serà el curs vinent; de moment, feina, transllats i algun festival que altre.
Dos mesos són un interval de temps més que considerable... i ja era hora de tornar, o retornar, ja que he deixat abandonat el blog ja més d'una vegada -i no és que el tinga massa temps, la veritat. Els exàmens i el curs han acabat sense pena ni glòria però, almenys, han acabat -que ja és alguna cosa. Tot i així, aquest estiu no serà tan idíl·lic com els anterior... i la culpa d'això la tindran els torns. Sí xiquets, sí, torns de treball. No havia treballat en la vida i aquest estiu aprendré el que és. Diuen que al final t'acostumes... i això espere, perquè aquest estiu vull fer moltes coses: l'autoescola, tècniques d'expressió escrita, llegir el que se m'ha quedat pendent... I, si queda temps, gaudir una miqueta de l'estiu, també.
La Fira del Llibre de Castelló és una d'aquelles cites ineludibles en el mes de maig. Des que tinc memòria, no recorde cap any que no hi haja anat, i pel que m'han contat, quan no en tenia tampoc hi vaig faltar. Amb uns dies de vida ja em van passejar per la plaça i, és clar, alguna cosa se m'havia d'apegar. El cas és que aquest any em van recomanar uns quants llibres, entre ells, dos que es consideren “clàssics que hi ha que llegir a la vida”. Del que vaig a parlar -l'altre encara no he tingut temps de llegir-lo- és El meu amor Sputnik de Haruki Murakami. És cert que tenia certa recança de comprar-lo... però ara me n'alegre, i molt. El llibre en qüestió narra la història d'amor de la Sumire, que s'enamora de la Miu, una dona major que ella que li canvia la vida. Tot des del punt de vista d'un amic de la Sumire -enamora't d'ella- de qui no se'n diu el nom. A banda de la història d'amor, aquest llibre em va fer reflexionar sobre la solitud, el pes de l'amistat i l'egoisme de l'especie humana. Tots aquests temes es relacionen entre ells de manera subtil en un equilibri absolut, amb l'Sputnik com a eix vertebrador. L'Sputnik és el primer satèl·lit artificial que es llançà; fou la Unió Soviètica al 1957. A l'Sputnik II, llançat un mes després, és on viatjava la gossa Laika. Els científics digueren que la gossa tornaria a la Terra a bord de la càpsula i després en paracaigudes. Mentida. Mai havien planejat que la gossa tornara amb vida. Em sembla un fet molt egoista i molt cruel: avanç científic, sí, però a quin preu? Bé, és un tema que em va fer reflexionar, però bé, ara centrem-nos en la novel·la. Els personatges de la novel·la és senten perduts, sols, com l'Sputnik, donant voltes a la Terra; i com la Laika, sola a l'univers, espantada. Aïllats de la resta, només en contacte entre ells, però sempre hi haurà barreres entre ells. Entre Sumire i Miu, el trauma de la Miu; i entre Sumire i el seu amic, l'enamorament d'ell. Tots tres són persones que no encaixen, que no troben el seu lloc en el món.
No puc menjar carabassa torrada; m'encanta, però no hi ha manera d'engolir-me-la. A mesura que se'm desfà el nus de la gola, se'm mullen les galtes.
