El meu amor Sputnik

La Fira del Llibre de Castelló és una d'aquelles cites ineludibles en el mes de maig. Des que tinc memòria, no recorde cap any que no hi haja anat, i pel que m'han contat, quan no en tenia tampoc hi vaig faltar. Amb uns dies de vida ja em van passejar per la plaça i, és clar, alguna cosa se m'havia d'apegar.
El cas és que aquest any em van recomanar uns quants llibres, entre ells, dos que es consideren “clàssics que hi ha que llegir a la vida”. Del que vaig a parlar -l'altre encara no he tingut temps de llegir-lo- és El meu amor Sputnik de Haruki Murakami. És cert que tenia certa recança de comprar-lo... però ara me n'alegre, i molt.
El llibre en qüestió narra la història d'amor de la Sumire, que s'enamora de la Miu, una dona major que ella que li canvia la vida. Tot des del punt de vista d'un amic de la Sumire -enamora't d'ella- de qui no se'n diu el nom. A banda de la història d'amor, aquest llibre em va fer reflexionar sobre la solitud, el pes de l'amistat i l'egoisme de l'especie humana. Tots aquests temes es relacionen entre ells de manera subtil en un equilibri absolut, amb l'Sputnik com a eix vertebrador.
L'Sputnik és el primer satèl·lit artificial que es llançà; fou la Unió Soviètica al 1957. A l'Sputnik II, llançat un mes després, és on viatjava la gossa Laika. Els científics digueren que la gossa tornaria a la Terra a bord de la càpsula i després en paracaigudes. Mentida. Mai havien planejat que la gossa tornara amb vida. Em sembla un fet molt egoista i molt cruel: avanç científic, sí, però a quin preu? Bé, és un tema que em va fer reflexionar, però bé, ara centrem-nos en la novel·la.
Els personatges de la novel·la és senten perduts, sols, com l'Sputnik, donant voltes a la Terra; i com la Laika, sola a l'univers, espantada. Aïllats de la resta, només en contacte entre ells, però sempre hi haurà barreres entre ells. Entre Sumire i Miu, el trauma de la Miu; i entre Sumire i el seu amic, l'enamorament d'ell. Tots tres són persones que no encaixen, que no troben el seu lloc en el món.


Adéu Laika...

Dia del llibre

"Per sant Jordi,

un llibre i una rosa."

Literatura

Vivia de vida en vida. Metafòricament parlant, és clar. Podia ser un jove republicà durant la guerra, una xiqueta que anhelava la llibertat, un home trist a les portes de la mort o una dona bonica amb perverses pretencions. Llibres i més llibres que devorava amb avidesa i que li permetien conéixer mons d’allò més diversos.
Hi havia vegades que la lectura l’arribava a absorbir; s’introduia tan endins de la vida dels personatges que es feien reals; o almenys per a ella ho esdevenien. Quan s’acabava algun llibre es descobria a ella mateixa enyorant aquells persontges que durant dies l’havien acompanyada.

Rere les paraules d’una altra vida tot semblava més fàcil…

Punt de partida

"De fracaso en fracaso no superamos nunca la fase de borrador. La vida sólo es el interminable ensayo de una obra que nunca se estrenará." (Le fabuleux destin d'Amélie Poulain)


Assajar-se... Sí, la vida està plena de provatures, i aquesta n'és una més. Segons m'han dit la millor manera d'aprendre a escriure és escriure regularment, i això és el que pense fer.